(1)    S’ha posat de moda parlar de “Regulació” i “Supervisió” i de “Intervenció Pública” i de “Fracàs del Liberalisme”. És l’episodi actual un fracàs del liberalisme i un triomf de l’intervencionisme.

Per a respondre aquesta pregunta cal entendre quin és el problema i què l’ha originat. L’origen de l’actual crisi financera és al 2000-2001, després de la caiguda de la bombolla dels punt-com. Llavors, per a evitar que la borsa caigués, el suposat gran “Maestro” (Allan Greenspan) va rebaixar els tipus d’interès a gairebé zero. L’objectiu de Greenspan era que la gent no sortís disparada de la borsa i anés cap als bons de rendibilitat fixa (cosa que enfonsaria encara més la borsa) i, per tant, va fer que la rendibilitat fixa fos gairebé nul•la. Això va fer que els crèdits hipotecaris “normals” no interessessin (perquè donaven in interès de gairebé zero) i els bancs s’haguessin de buscar la vida a d’altres mercats. Un d’aquests altres mercats ca resultar ser el de la gent amb risc elevat de no tornar els diners. És a dir el sector “subprime” o gent generalment d’ingressos baixos amb dificultats per poder retornar la hipoteca. Com que aquesta gent no trobava un finançament “normal”, se’ls podia deixar prestat a tipus d’interès una mica més elevats. Per tant, per una banda tenim que el primer problema (el de les subprime) no el causa el lliure mercat sinó el representant de l’estat en la política monetària: el banc central dels Estats Units (el Banc de la Reserva Federal) amb el gran Greenspan al capdavant.
El segon gran problema que tenim ara és el de l’excessiva securitizació dels bancs. És a dir, quan els bancs donen un crèdit, no es queden el contracte de la hipoteca en un calaix sinó que l’empaqueten amb d’altres hipoteques, creen un nou actiu financer amb grups d’hipoteques i el venen a algun inversor a canvi de diners. Aquests diners el banc els torna a deixar en forma de crèdit hipotecari a unes noves famílies i les hipoteques resultants es tornen a empaquetar i es tornen a vendre. Això es fa una, dues, tres, cent, i mils de vegades.
Això, que els bancs ho han fet sempre, ho han fet de manera accelerada i exagerada durant els darrers anys. Us heu preguntat per què? Doncs hi ha diverses explicacions. Una es, de nou, que els tipus d’interès eren gairebé zero de manera que els bans van apostar per donar crèdits (a famílies sub-primes) amb marges petits i, per tant, si el marge era petit, el que s’havia de fer era multiplicar el número de crèdits. És a dir, el model de negoci passa a ser de “pocs guanys per hipoteca... però donem moltes hipoteques”.
Una segona raó que indueix als bancs a securititzar els crèdits és la normativa de Basilea. La regulació de Basilea obliga als bancs a tenir uns balanços on la quantitat de crèdits concedits sigui només una petita proporció del capital del banc. Aquesta norma, en principi, havia d’impedir que els bancs donessin massa crèdits. Però els bancs van trobar una manera de saltar-se la norma: la securitització! El banc crea una fons d’inversió separat del banc (que s’anomena “conduit”). Aquest fóns va al mercat monetari, demana un crèdit i amb els diners, compra els paquets d’hipoteques al banc original. Fixeu-vos que amb aquesta operació, el balanç del banc queda sense “crèdits concedits” i, canvi, té diners a la caixa. La proporció de “credits concedits en relació a capital” passa ser zero i el banc passa a satisfer el requeriment de Basilea, la qual cosa li permet tornar a concedir crèdits. El banc, doncs, inflar la bola de neu, però és a base de crear aquestes institucions paral•leles (els “conduits”) que cada vegada estan més endeutades.
Conclusió, la securitització massiva, que és un dels grans problemes de la crisi actual no només no ha estat evitada per la regulació sinó que ha estat CAUSADA per la regulació.
És més, la normativa de Basilea està contribuint a agreujar la crisi. Per què? Seguim el fil de l’argument. Si la proporció entre crèdits concedits en relació al capital del banc ha d’estar per sota d’un determinat número, quan el banc comença a descapitalitzar-se (per culpa de la crisi), deixa de complir l’objectiu de Basilea. Per tant, o bé es recapitalitza o bé deixa de donar crèdits (o fins i tot ha de desfer-se d’alguns dels crèdits concedits). És a dir, la normativa de Basilea fa que la crisi financera es traslladi al sector real perquè els bancs ESTAN OBLIGATS per la regulació a deixar de donar prestat! Ja veieu. El món al revés.
Conclusió: Els fonamentalistes de la intervenció pública els ha faltat temps per a sortir a criticar el lliure mercat i a proposar més regles, més intervenció i més supervisió per part del sector públic. Abans de córrer tant, però, potser haurien de parar i reflexionar un moment sobre les causes del que està passant i veuran que aquesta crisi ha estat causada en part per la intervenció pública: Greenspan i les regles de Basilea.