Finalment el dia 9 de juliol es va fer públic el “memoràndum of understanding” (MoU) del rescat bancari Espanyol. El MoU conté la lletra petita que complementa els anuncis grandiloqüents dels senyors polítics. Ho llegim i veiem que es basa en quatre pilars. El primer és que es farà una auditoria independent als bancs. Això permetrà saber quins bancs estan bé, quins bancs estan malament però poden ser viables i quins bancs són inviables. És important distingir perquè els bancs que estan bé comencin ja a prestar les empreses productives sense que l’ombra de la sospita els hi ho impedeixi.

El segon pilar recomana accions per a cada un dels grups. Els que estan malament però són viables rebran ajuts immediats d’Europa per valor de 30.000 milions d’euros. A canvi, hauran de realitzar plans de reestructuració (reducció de costos, de mida, de sucursals i de treballadors, desinversió de negocis no estratègics, etc) que garanteixin el seu futur. Els bancs inviables, per la seva part... seran liquidats! Al·leluia! Quantes vegades hem dit que mantenir vius a bancs zombis era un error que no feia més que contaminar als bancs sans? Sembla que les autoritats europees, més lliures de pressions d’amiguets que les espanyoles, finalment ho faran. Bé.

El tercer pilar consisteix en la creació d’un “banc dolent”. El nom és desafortunat perquè ni és un banc ni és dolent. És més aviat una empresa gestora d’actius immobiliaris que es crea específicament per comprar els actius “tòxics” dels bancs. Un dels problemes del sistema bancari espanyol és que els bancs van prestar grans quantitats de diners a constructores i promotores i, quan aquestes van fer fallida, no se’ls van retornar diners sinó edificis a mig construir, solars bits, aeroports fantasma i tot tipus d’actius immobiliaris de valor incert. Aquesta incertesa els creava greus problemes de confiança i és per això que s’ha pensat que el millor que es `pot fer és que els bancs se’ls treguin de sobre. Per això, es crearà una gestora anomenada “banc dolent” que, amb diners d’Europa, comprarà aquests immobles pagant un “preu just de llarg termini”. És a dir, un preu que els auditors pensin que es pot aconseguir una vegada la crisi hagi acabat. L’entitat gestora es quedarà aquests actius per vendre’ls. Si al final ho fa a un preu superior, la UE guanyarà uns diners i, si no, el perdrà. Una vegada venuts, el “banc dolent” deixarà d’existir.

El quart pilar del MoU són les condicions macroeconòmiques i fiscals: retallades de despesa, augments d’impostos i reformes estructurals que els socis europeus imposen a canvi de l’ajuda bancària. El MoU deixa en evidència aquells ministres que van dir que el rescat no contenia condicions més enllà de la banca. I tant que hi havia condicions! Són les retallades anunciades per Rajoy!

Cal dir que els europeus imposen austeritat perquè la situació fiscal d’Espanya és insostenible: la bombolla immobiliària va fer que els governs embogissin tant com els bancs i les promotores immobiliàries i no s’adonessin que l’augment de recaptació experimentat entre el 2001 i el 2007 estava lligat a una bonança econòmica temporal que acabaria quan, tard o d’hora, els preus de l’habitatge deixessin de pujar. En lloc d’estalviar aquesta cascada temporal de diners, els governs la van dilapidar tot augmentant la despesa pública en un 50%: AVEs, aeroports, subsidis, regals, xecs nadó, contractació de funcionaris, piscines públiques, carreres de vaixells, motos i cotxes, centres d’atenció sanitària, rotondes, sales multiusos, etc. Sense entrar a valorar si tota aquesta despesa era necessària, eficient o socialment desitjable, el que està clar és que no era sostenible. Era obvi que quan explotés la bombolla immobiliària, la recaptació pública cauria en picat i arribaria un dèficit monumental que no es podria pagar. Lamentablement, aquesta és la situació en la qual ens trobem avui i els socis europeus obliguen a retallar.

El problema és que retallar les despeses i apujar els impostos en mig d’una crisi només agreujarà la situació: les retallades de despesa s’han de fer quan les coses van bé i no quan van malament! Per tant, l’austeritat que Europa imposa avui a canvi del rescat bancari, per més necessària que sigui en el mig termini, tindrà conseqüències nefastes a curt termini. De fet, l’impacte serà tan negatiu que evitarà que el govern compleixi l’objectiu de dèficit: el President va dir que les seves mesures estalviaven uns 65.000 milions d’euros. Però tant les retallades de despesa i com els augments d’impostos reduiran l’activitat econòmica, cosa que disminuirà la recaptació fiscal i contrarestarà l’efecte sobre el dèficit. Jo calculo que les retallades de 65.000 reduiran el dèficit en uns 32.500 milions o 3% del PIB. Ja que l’objectiu assenyalat per Europa és que el dèficit passi del 8,9% al 3% del PIB el 2014, penso que les retallades de la setmana passada, per si sols, només aconseguiran la meitat l’objectiu.

El que em porta a l’últim paquet de condicions del MoU: les reformes estructurals per generar creixement econòmic. Les mesures d’oferta, liberalització i foment de la competència i la productivitat d’empreses i treballadors. Si no s’implementen aquestes reformes immediatament per contrarestar l’austeritat, en el millor dels casos d’aquí a un any estarem parlant de més retallades. I en el pitjor, de la total hel·lenització d’Espanya.