Un cop el jesuïta argentí Jorge Mario Bergoglio ha estat escollit nou Papa, la pregunta és: cap on portarà l’església catòlica? Lògicament jo no ho sé. Però podem seguir a l'Economist i pensar-hi tot fent un exercici teòric que analitzi una empresa hipotètica que anomenaré Església Catòlica S.A. o ECSA.
D’entrada hauríem de dir que, com a empresa, l’èxit d’ECSA ha estat inqüestionable: ha sobreviscut 2013 anys, té 1.200 milions de “clients”, 1 milió de treballadors, desenes de milions de voluntaris, té accés a canals de distribució globals, gaudeix d’un logo (la creu) reconeixible a nivell mundial, té lobbies poderosos capaços d’influir en la política de tot arreu i, com la Coca Cola, està creixent a ritmes espectaculars als països emergents d’Àfrica i Àsia.
Que ECSA hagi tingut èxit en el passat, però, no vol dir que el segueixi tenint en el futur. Fa 10 anys Nokia era líder indiscutible i ha perdut quasi tot el mercat dels països rics. El mateix li està passant a ECSA: si bé creix als països emergents, està perdent clients als seus mercats tradicionals: Europa i Amèrica. Si no vol seguir els passos de Nokia, doncs, el nou Director General d’ECSA (el Papa) haurà d’adreçar una sèrie de problemes importants.
El primer és que la reputació corporativa ha estat tacada pels escàndols de pederàstia. Les grans corporacions tallen aquests problemes d’arrel: castiguen durament als infractors, col·laborant amb la justícia ordinària i fan públics uns protocols que garanteixin els abusos desapareixeran immediatament. ECSA no ha fet res d’això. Al contrari. Ha encobert i protegit els pederastes i quan ha demanat perdó públicament, hi ha fet amb la boca petita i després d’amagar els fets durant dècades. La reputació és un dels actius més preuats de qualsevol organització, però això és especialment cert per una empresa que ven espiritualitat i bona conducta.
El segon repte és de recursos humans. L’èxit de qualsevol organització (empresarial o de qualsevol altre tipus) depèn crucialment del talent dels seus treballadors i directius. El problema és que les normes actuals d’ECSA impedeixen que entre els dirigents hi hagi dones, homosexuals (declarats) i homes casats. Com que el conjunt de persones que no tingui cap d’aquestes tres característiques és petit, les possibilitats d’aconseguir líders amb talent i capacitat són ben reduïdes. Cal fer canvis profunds en l’estructura organitzativa d’ECSA si es vol millorar el capital humà.
El tercer problema d’ECSA és la seva reduïda flexibilitat per canviar. En un món de canvis constants, és important que les estratègies empresarials siguin flexibles i s’adaptin a l’entorn variable. Però ECSA decideix la seva estratègia de llarg termini en unes reunions que anomenen “concilis” que es fan (sisplau no rigueu) cada segle! El Papa Francesc haurà d’accelerar la història.
El quart tema que cal adreçar és el d’excés d’activitats no principals. Quan les empreses perden el nord i es dediquen a fer coses per les quals no han estat dissenyades, tendeixen a anar malament. IBM era una empresa de gestió de dades al segle XIX. Quan es va dedicar a fer ordinadors personals, gairebé fa fallida. Ara ha tornat a les essències de la gestió de dades i torna a ser un model d’èxit.
ECSA està especialitzada en dos tipus de “negocis”. El primer és el de l’espiritualitat i els rituals religiosos (misses, batejos, casaments o enterraments). El segon és l’ajuda als pobres. Aquí cal destacar i lloar la incommensurable feina que fan els missioners desplaçats als racons més pobres del planeta per educar nens i cuidar malalts i la no menys impressionant tasca de sub-departaments com Càritas a les zones més pobres de les nostres ciutats. A banda d’aquestes tasques centrals, però, ECSA fa d’altres activitats, com són ara el Banc del Vaticà o fóns d’inversió que han generat més escàndols que no pas negocis. El nou Papa Francesc faria bé d’eliminar les parts no centrals i concentrar les activitats d’ECSA en el seu “core business”: els serveis espirituals i l’assistència als pobres.
I finalment hi ha l’excessiva centralització de les activitats al Vaticà. Les empreses més exitoses del món tenen una seu central i una sèrie de sub-seus a les ciutats on hi poden tenir més sinèrgies. Telefònica té la seu central a Madrid i una enorme subseu a Barcelona, la “capital mundial del mòbil”. En el cas d’ECSA, com que des de Roma ni es coneix ni s’entén la problemàtica dels països pobres es podria obrir una sub-seu Vaticana a una ciutat africana o asiàtica. Seguint l’exemple de Telefònica, allí també s’hi podria muntar una universitat “corporativa” on els missioners de tot el món anessin a fer estades amb l’objectiu de compartir experiències. Aquest intercanvi d’idees ajudaria a divulgar els èxits i evitar repetir els errors. En aquest sentit, un Papa argentí com Bergoglio està en una posició immillorable per a endegar aquest necessari procés de descentralització.
Tot el què explico podria semblar una bestiesa perquè l’església catòlica no és una empresa que tingui l‘objectiu de guanyar diners. Cal recordar, però, que el nou Papa és de l’ordre dels jesuïtes i que l’ESADE, una de les millors escoles de negocis del món situada a Catalunya, fou creada per aquest ordre religiós. Un papa jesuïta, doncs, pot entendre que per a millorar i modernitzar el paper de l’església a la nostra societat, hauria d’utilitzar les tècniques d’anàlisi, administració i estratègia que els jesuïtes ensenyen a les seves pròpies escoles de negocis per liderar una nova Església Catòlica S.A.
