Tags: Europe | International

Recordo que una de les imatges que més em va afectar durant la infantesa era la del Pinocchio a dalt del carruatge luxós que el portava, juntament amb un centenar de nens, cap a l'Illa del Plaer. Als vailets els havien promès caramels i pastissos, diversió gratuita i no haver de treballar o estudiar. Un cop arribats, i després d'unes hores de desenfrenament, als pobres nens se'ls allargaven les orelles i els sortien cues. En pocs minuts es transformaven en ases. Només la intervenció del grill i la fada padrina van salvar, en darrera instància, en Pinocchio. El destí de la resta dels nens-ase mai no l'he sabut, però em temo que no van acabar bé.

Quan encara estem sota els efectes "ressacosos" de l'entrada a la moneda única cal començar a pensar en el futur que ens depara el nostre nou club europeu. El procés vers la unificació política sembla cada cop més imparable. Què ens depara, però, el futur? La veritat és que és difícil de dir ja que el camí no està gaire planificat, però hi ha tres possibles esdeveniments que ens haurien de fer mirar el futur amb cautella: l'armonització fiscal, la reducció dels fons estructurals i la incorporació dels països de l'Europa de l'Est . Pensem-hi.

Un cop assolida la convergència nominal, ara vindrà la convergència o armonització fiscal. Al desembre del 1997, els ministres de finances de la Comunitat van decidir d'adoptar un codi de conducta per a la fiscalitat de les empreses que "evités la competència deslleial" entre els països, de manera que aquests no utilitzessin mesures fiscals per a impulsar la competitivitat. Això vol dir que els sistemes impositius dels diferents països de la UE s'hauran de fer més similars. El problema és que la pressió fiscal dels països del sud d'Europa, tot i ser alta, és netament inferior a la dels nostres veïns del nord (és cert que gran part de la menor recaptació dels països del sud es deu a l'evasió fiscal, però fins i tot un cop es té en compte aquesta, els impostos "marginals mitjans" són superiors als països del nord i a França). Naturalment la convergència fiscal es pot assolir de dues maneres: o bé els que tenen impostos alts els baixen o els que els tenim baixos els pugem. Com s'assolirà és una cosa que encara no està decidida i, com sempre, el més fàcil és imaginar que possiblement ens trobarem a meitat de camí: ells baixaran (i ells es resistiran molt a reduir el tamany del seu Estat del benestar) i nosaltres pujarem. Per tant, i malgrat que el Partit Popular reduixi els impostos a curt termini, crec que a mig termini els impostos tornaran a pujar i ho faran a nivells superiors als actuals. Segurament hi haurà marge de maniobra, i aquí el nostre govern s'haurà d'esmerçar per a aconseguir reformes fiscals i de l'Estat del benestar que no ofeguin el creixement econòmic a llarg termini (que és l'únic que ens permetrà convergir de veritat amb Europa).

El segon esdeveniment important que trobarem en el nostre camí europeu és que els fons estructurals que subsidien els països pobres d'Europa seran cada cop més escassos. Els alemanys i el seu entorn estan cada cop menys disposats a fer contribucions tan significants al pressupost de la UE (Alemanya fa entre el 60% i el 70% de les contribucions netes). Ja fa mesos que el ministre d'economia alemany, Theo Waigel, va titllant d'inacceptable la situació d'espoli que pateix Alemanya en relació a la UE. Aquesta queixa es va veure reflectida a la resolució que el passat 28 de maig va aprovar el Parlament Europeu d'eliminar els fons de cohesió per a tots els països que entrin a l'Euro. Aquesta resolució (que de moment no és vinculant) faria que Espanya perdés uns 1,8 bilions de pessetes entre l'any 2000 i el 2006.

Alguns catalans podrien pensar que tot això no ens afecta ja que nosaltres, en tenir una renda per capita superior al 75% de la mitjana comunitària, gairebé no rebem fons de cohesió. Aquest argument, però, és fals. Les regions espanyoles que actualment gaudeixen de tracte privilegiat per part dels governs d'Espanya i Europa (Extremadura, Castella-La Manxa, Cantàbria, Andalusia o Castella-Lleó) no deixaran pas de tenir el poder polític que actualment els permet gaudir de tan privilegiada situació. I aquest poder polític els permetrà seguir gaudint d'autopistes de franc, d'aigua subsidiada, de funcionariats sobredimensionats o de subsidis a les oliveres. El problema és que, aleshores, els alemanys no voldran pagar la factura. Qui la pagarà? Doncs quan més hi penso menys m'agrada la resposta. En aquest sentit, seria important que el govern de la Generalitat comencés a preparar el terreny (sobretot ara que té algun poder polític a Madrid) i intenti assolir protecció per a Catalunya en forma d'una major autonomia fiscal (en la mesura que Europa ho permiti) i d'una reducció dels desequilibris fiscals interregionals.

El tercer esdeveniment important serà la incorporació dels països de l'Europa de l'Est: seguint els passos d'Hongria i Polònia al 1994, una desena de països (terriblement pobres) de l'Est han demanat la incorporació a la UE. Naturalment no se sap ni quins països finalment entraran ni quan ho faran. Ara bé, el que sí sabem és que les principals implicacions de llur eventual incorporació seran dues: la primera és que el PIB per capita mitjà europeu baixarà: això farà que les regions que actualment gaudeixen de fons de cohesió europeus perquè tenen rendes inferiors al 75% de la mitjana (entre les que hi ha nombroses regions espanyoles) deixin de qualificar. La segona és que aquests països passaran a cobrar fons estructurals. Depenent de qui entri, és concebible que Espanya passi de ser receptor a ser contribuient net.

Els pastissos i els caramels que se'ns van prometre quan vam entrar a la UE poden començar a desapareixer i el món fantàstic que ens vam imaginar es pot esvair ben aviat. Sigui com sigui, cal pensar molt seriosament en com afrontar aquest nostre futur fiscal. A diferència d'en Pinocchio, nosaltres no tenim fada padrina.