Banner
29 December 1999
La Mida No Importa
Mass media - Articles XSM
El Periódico
  
 

Tags: Europe | International

Quan encara no fa un any que es va crear, l'euro ha arribat al temut valor "psicològic" d'un dòlar. Alguns observadors han dit que la unió monetària ha estat incapaç de crear una moneda que competeixi amb el dòlar i s'estiren els cabells davant del "fracàs clamorós" de la moneda única europea.

Molts dels que deien que l'euro era una mala idea econòmica, diuen ara que la seva feblesa demostra que tenien raó. Per altra banda, qui saltava d'alegria i llençava consignes anti-americanes al gener del 1999 (recordem que l'euro va pujar durant les primeres setmanes de la seva vida), avui s'amaga i calla avergonyit davant l'evidència.

De fet, jo sóc dels que deia que l'euro era una mala idea. I ara em seria relativament fàcil escriure articles tot dient que l'evidència finalment m'ha donat la raó. Però això seria fals. I seria fals perquè el valor d'una moneda no té res a veure ni amb la viabilitat d'aquesta, ni amb l'èxit econòmic dels països que l'han creat, ni molt menys amb l'honor internacional dels ciutadans comunitaris. Malgrat tot, els nostres dirigents parlen com si l'honor europeu estigués lligat al valor de l'euro. Perdoneu-me per la comparació, però la veritat és que sempre he pensat que qui identifica la fortalesa de la moneda amb l'honor nacional, és la gent que pensa que la "mida importa" ("la meva moneda és més grossa que la teva", podria dir, orgullós, José María Aznar, mentre fuma un cigar pur amb Clinton a la Casa Blanca).

El valor de la moneda no només no reflecteix l'honor d'un país o d'una comunitat de ciutadans, sinó que ni tan sols reflecteix la seva situació econòmica. Una economia pot anar molt bé i tenir una moneda forta (recorda algú quan l'economia nord-americana gaudia del boom Reagan a mitjans dels anys vuitanta i el dòlar valia gairebé 200 pessetes?) o pot anar molt bé i tenir una moneda dèbil (l'economia americana seguia anant bé al 1990 i el dòlar va baixar per sota de les 100 pessetes). El ien japonès era molt fort quan l'economia anava bé als anys vuitanta, i ha seguit estant fort durant la dècada miserable que han representat els anys noranta. I podríem seguir donant exemples que contradirien una i mil vegades el fet que el valor de la moneda reflecteixi la situació de l'economia.

Per què, doncs, insisteixen els dirigents de molts països i els comentaristes de molts diaris a sentir-se "orgullosos" quan l'euro puja i a sentir pessimisme quan baixa? Suposo que és perquè veien l'euro com la moneda que havia de "competir" amb el dòlar, i que havia de prendre als americans les rendes de monopoli associades amb tenir l’única moneda veritablement internacional (aquesta mateixa gent acusava els detractors de l'euro de treballar per l'imperialisme americà i de mentir davant l'"evidència" que mostrava que els Estats Units tenien por de l'euro). Un euro fort hagués estat interpretat com que els mercats financers internacionals havien acceptat la moneda europea com a un substitut de garantia de l'imperial dòlar. I per això estan disgustats ara que l'euro està en hores baixes.

Qui pensa així s'equivoca profundament. Les monedes no competeixen. Competeixen les empreses que produeixen mercaderies. I les monedes serveixen per a comprar i vendre aquestes mercaderies. Quan l'euro baixa en relació al dòlar, els productes nord-americans és fan més cars en relació als europeus, cosa que perjudica els importadors europeus, però també els productes europeus es fan més barats en relació als americans, cosa que beneficia els exportadors europeus. Per tant, quan la nostra moneda es debilita, hi ha qui hi surt guanyant (exportadors) i hi ha qui hi surt perdent (importadors). De cap manera, doncs, es pot afirmar sense ambigüitat que un euro feble sigui dolent per a tots els ciutadans d'Europa. De fet, l'augment de les exportacions europees generat per la debilitat de l'euro, contribueix a generar una ocupació i una riquesa que és molt més important que qualsevol lligam amb l'honor que pugui tenir per als polítics europeus. Un cop dit això, cal recordar que, si bé la feblesa de l'euro no significa el fracàs de l'aventura europea, la moneda única segueix tenint efectes negatius potencials sobre les economies dels països membres. Un d'aquests costos és l'aparició (sorpresa, sorpresa...) de "costoses" inflacions diferencials. Durant aquest any, països com Espanya han tingut una inflació superior a l'europea i s'ha acusat el govern d'aquest altre gran fracàs. En realitat, no crec que això sigui cap fracàs de cap govern, sinó que és la conseqüència normal de tenir una moneda única. És un fet sabut que, en el mercat lliure, les ofertes i les demandes determinen els preus dels productes espanyols en relació, per exemple, als alemanys. Aquests preus s'anomenen preus relatius. Els preus relatius poden canviar o bé a través d'inflació diferencial (els productes espanyols es fan més cars que els alemanys), o bé a través de canvis en el preu de la moneda espanyola en relació a l'alemanya. Lògicament, quan Espanya i Alemanya tenen la mateixa moneda, aquest segon mecanisme desapareix i només queda la inflació diferencial. Des d'aquest punt de vista, el fet que Espanya tingui inflació diferencial positiva en relació a la resta d'Europa, només reflecteix que la demanda de productes espanyols ha pujat més que no pas la de productes europeus, cosa que és bona. El problema apareixerà quan la demanda espanyola empetiteixi i els preus diferencials espanyols hagin de baixar: molts preus són inflexibles a la baixa (especialment els salaris) i aquesta inflexibilitat comportarà pujades importants de la taxa d'atur. El que altrament seria una petita recessió es convertirà en una gran crisi econòmica. Tot això es podria evitar amb la depreciació de la pesseta...però la pesseta ja estarà enterrada.

En resum, el fet que l'euro hagi baixat "per sota del dòlar" no representa cap fracàs vergonyós per a Europa. Ara bé, la moneda única segueix tenint grans desavantatges econòmics, sigui quina sigui la seva cotització amb el dòlar.

Search

Banner