19 October 1999 |
Qui Protegeix el Consumidor? |
Mass media - Articles XSM |
El Temps
|
L’anunci de la fusió de les grans cadenes d’hipermercats PRYCA i Continente ha reactivat el debat sobre el paper que les grans superfícies comercials han de jugar a Catalunya i ha tornat a posar de manifest el sentiment que hi ha al nostre país contrari a aquestes grans empreses comercials. Des de diferents àmbits es reclama la intervenció del govern per a evitar que els nous gegants acaparin una quota de mercat massa elevada. En una economia de mercat com la catalana, és necessari que el govern jugui el paper fonamental de garantir que totes les empreses del país actuïn d’acord amb les lleis, competeixin seguint les regles del mercat i no obtinguin un poder de monopoli que els permeti explotar ni consumidors ni subministradors. Si els intents actuals d’evitar fusions entre empreses serveixen per a evitar que els gegants obtinguin un grau de monopoli que podria perjudicar el consumidor, la intervenció pública serà benvinguda. Ara bé, tinc la impressió que la lluita en contra de les fusions i en contra de les grans superfícies no es fa per a protegir al consumidor sinó per a protegir el petit comerç (no passa dia sense que algun expert assenyali que "la petita empresa sempre ha estat el teixit tradicional de Catalunya i, per tant, s’ha de protegir"). La gent que ataca les grans superfícies sovint oblida que, normalment, aquestes empreses ofereixen més varietat, a preus més atractius i en millors condicions que els petits comerços (sinó, com és que hi ha tantes cues per a entrar al PRYCA de Cabrera de Mar cada dia de l’any?) Ens hem de preguntar, doncs, per què el petit comerç ofereix menys productes a preus superiors. Alguns petits comerços posen uns preus més alts perquè la gent prefereix tenir un tracte personal, una botiga a la vora de casa o no haver de fer cues a l’autopista per anar a comprar. I tot això, que ho troba al petit comerç local, s’ha de pagar. Si aquesta és la raó, jo no tinc res a dir...però aleshores el petit comerç no necessita protecció del govern en contra de la competència de la superfície i no cal acusar les grans superfícies de competència deslleial ja que aquestes actuen en un altre mercat diferent. D'altra banda, alguns petits comerços posen uns preus més alts perquè són menys eficients ja que no poden comprar a l’engròs i utilitzen tecnologies i canals de distribució antiquats i poc eficients. La pregunta, per tant, és: "si són tan ineficients, com és que poden sobreviure en un món de competència com el nostre?" I aquesta pregunta té dues respostes. Per una banda, el petit comerç sovint gaudeix d’una situació de "monopoli local": quan la tieta no té cotxe i no pot anar a comprar a la gran superfície, està condemnada a comprar al barri i, dins del barri, la petita botiga sovint gaudeix d’un monopoli local, que no dubta a utilitzar per a posar preus molt elevats (per cert, el grau de "concentració" que aquests monopolis locals tenen en els respectius mercats locals, no queda comptabilitzat a les mesures que normalment empren els defensors del proteccionisme comercial). Si aquesta és l’explicació, els que carreguen contra les grans superfícies haurien de carregar, seguint la mateixa lògica, contra el petit comerç, ja que ambdós es troben en una situació de monopoli en llurs mercats respectius. La segona explicació és que la petita empresa gaudeix de la protecció del govern. I, en aquest cas, un es pregunta com és que el govern prefereix protegir el petit comerç si, en fer-ho, perjudica al consumidor. Al cap i a la fi, els partits democràtics haurien d’actuar en favor de la majoria, i mentre de consumidors n’hi ha sis milions, de petits comerciants només n’hi ha milers! En realitat, però, els partits democràtics no adopten les polítiques que afavoreixen la majoria de la població, sinó les que els fan obtenir el màxim de vots, que és molt diferent. S’ha de tenir en compte que el vot del petit comerç està molt concentrat mentre que el del consumidor està molt més dispers. Dit d’una altra manera: als consumidors els preocupen "moltes coses" mentre que la preocupació dels empresaris és bàsicament l’empresa. Per tant, si un polític no dóna suport al petit comerç, perdrà TOTS els vots dels comerciants i, a canvi, guanyarà pocs vots de consumidor i, TOTS els comerciants poden ser més vots que UNS QUANTS consumidors. En conseqüència, el polític sempre adoptarà mesures que afavoreixin les petites empreses. Això fa que gairebé tots els partits polítics del país (fins i tot els d’esquerres!!!) afavoreixin polítiques que permeten als propietaris de petits comerços d’obtenir uns beneficis que altrament no obtindrien. El problema és que els diners que financen aquests beneficis surten de les butxaques dels consumidors que, normalment, són molt més pobres que els petits comerciants que s’està intentant protegir. Guanyar diners a través del mercat està bé. Guanyar-los a través de la pressió política és bastant menys elegant. I que consti que amb això no vull dir que el govern ha de protegir l’empresa gran i desfavorir la petita! El que ha de fer el govern és garantir la competència i marxar cap a casa tot deixant que les empreses més eficients sobrevisquin, sense preocupar-se de si aquestes són grans o petites. Si la propietària d’una boutique al carrer Mandri no guanya diners perquè és ineficient, doncs que tanqui la botiga i que es posi a treballar com la resta de nosaltres. Que no vingui el govern i introdueixi legislació que ens obligui a comprar a la seva botiga amb l’excusa que "cal protegir el petit comerç". El que cal protegir és el consumidor que, al cap i a la fi, som tots els ciutadans del país. A banda de protegir el consumidor, hi ha una altra raó per a no abusar legalment de la gran empresa, i és que un dels problemes de Catalunya és que els catalans tendim a no pensar "en gran" (el que els anglo-saxons anomenen "think big"). És un fet sabut que qui no apunta amunt, mai no arriba a dalt. I em dóna la impressió que l’excessiu proteccionisme de la petita empresa ens porta als catalans a pensar en petit. A conformar-nos amb "la caseta i l’hortet". En el seu afany de guanyar els vots dels petits empresaris i comerciants, el govern acaba introduint mesures proteccionistes que incentiven les empreses a ser petites i a conformar-se amb ser petites. Això fa que, per exemple, a Sabadell hi hagi dotzenes de petites empreses tèxtil en lloc d’haver-hi un gran conglomerat que podria ser un gegant mundial del tèxtil, comparable al que representa la Rolex suïssa al mercat dels rellotges, la Sony japonesa al mercat de productes electrònics, la Nokia finesa al mercat de la telefonia mòbil, o la Microsoft nord americana mercat de software informàtic. Amb tot això no vull dir que no hi hagi empreses catalanes que siguin bones exportadores. N’hi ha, i moltes (Lladró i Chupa Chups en són dos exemples importants, així com també ho són, tot sigui dit, algunes empreses tèxtil de Sabadell). El que sí que vull dir és que el creixement econòmic de la Catalunya del segle XXI ha d’estar basat en la coexistència de petites i grans empreses. Un país que només té petites empreses és un país una mica coix, sobretot si moltes d’elles funcionen només gràcies al proteccionisme polític. |