01 July 1998 |
Liberalisme econòmic i ultranacionalisme Espanyol |
Mass media - Articles XSM |
Xavier Sala-i-Martin
|
El Partit Popular argumenta, amb l’aparent impecabilitat de la lògica econòmica, que la intervenció pública en temes lingüístics és una inferència injustificable que perjudica l’economia productiva. N’Aleix Vidal Quadras i els altres ultranacionalistes espanyols acostumen a dir que, el fet que el govern de la generalitat obligui a la propietària de la fleca a posar el cartell de la tenda en català, és una interferència intolerable en la lliure economia de mercat. Igualment inadmissible és el fet que el govern obligui a traduir pel lícules o a posar etiquetes en una determinada llengua (que no sigui castellana). La teoria econòmica més elemental ens diu que, si tots els productes són “normals”, aleshores qualsevol interferència pública en el funcionament lliure dels mércats és perjudicial. El que ha de fer el govern és retirar-se i deixar que les empreses, els treballadors i els consumidors interaccionin en el mercat lliure. Això portarà l’economia a una situació òptima. Aquest tipus d’argumentació és a la base del pensament lliberal. Des d’aquesta òptica, doncs, podria semblar que les queixes del PP tenen sòlids fonaments. Observarà el lector, però, que he dit productes “normals”. Els productes “normals” són els tradicionals. Els de tota la vida. Les galetes, les butifarres de Vic, el mató o el cava. Es caracteritzen per un fet senzill i aparentment innocent: quan jo menjo un plat de mató, ningú més pot menjar el mateix plat de mató. Aquest atribut és compartit per la major part dels béns i serveis que utilitzem, però no tots. Per exemple, les receptes de cuina no són un bé normal ja que la mateixa recepta pot ser emprada, simultàniament, per molta gent a diferents parts del planeta i, a més a més, no es pot evitar que algú la utilitzi. Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d’una persona s’anomenen béns públics. Altres béns públics són les carreteres, l’exèrcit o la monarquia (tots ells són béns, els uns més útils que els altres, dels quals en podem “gaudir” tots a la vegada). Un altre atribut que tenen els productes “normals” és que, el consum per part d’una persona no té cap efecte directe sobre la resta de persones. El fet que jo mengi butifarra no fa mal a ningú. Aquesta és una característica que comparteixen molts altres béns, però no tots. Els productes contaminants, per exemple, en són una excepció. Una altra en són els programes informàtics i el sistema de vídeo: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo (i pagar-se una nova videoteca) ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes, béns subjectes a externalitats. La teoria econòmica ens diu que els mercats fracassen a l’hora de produir béns públics o béns subjectes a externalitats. Per exemple, si algú que no sóc jo financia la monarquia jo també en podré gaudir (ja que és un bé públic). En conseqüència, no tindré cap incentiu a finançar un rei, per més rei que vulgui tenir. Com que tothom tindrà la mateixa actitud d’escaquejar-se a l’hora de finançar béns públics, és necessària la coordinació de tots els membres de la societat per a finançar el bé públic que tots desitjen. La institució que està en millor posició de portar a terme aquesta tasca és el govern i el mecanisme de finançament són els impostos. Aquesta conclusió no és nova i tots els economistes lliberals ho saben. Fins i tot Adam Smith, pare del lliberalisme i de la no intervenció de l’estat en afers economics, ja va reconeixer la necessitat de l’acció pública en aquests cassos. I què té a veure tot això amb el català? Doncs molt senzill. La llengua és un bé públic: el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament. A més, és impossible evitar que algú no la utilitzi. La llengua també està subjecta a externalitats: l’interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli. Aquest argument, per exemple, és utilitzat per molts estrangers que venen a passar uns anys a Catalunya per a no aprendre català ja que “el castellà em va igual de bé...i, a més, és més útil ja que el parlen 300 milions de persones arreu del món”. De manera més perillosa, milers de parelles de pare català i mare espanyola o a l’inrevés, diuen que és millor no ensenyar català als fills: “si han d’aprendre dues llengües, millor que aprenguin l’espanyol i l’anglès”. Aquests arguments mostren que le llengua està subjecta a externalitats. La teoria econòmica ens diu que, en aquest cas, si deixem que les forces del “mercat” actuin lliurement ens trobarem que, a la llarga, el català desapareixerà. Cal, doncs, que el govern intervingui per a fomentar i protegir el català: quanta més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar. La conclusió de tot això és que, fins i tot el més lliberal dels economistes, del partit popular o de la Xina mandarina, ha d’estar d’acord en què, si una societat vol mantenir una llengua pròpia, ha d’haver-hi intervenció pública, sobre tot si aquesta llengua és minoritària (una altra cosa és que NO es vulgui mantenir una llengua pròpia, però aquest no és el cas d’en Vidal Quadras, qui sovint fa públic el seu amor per la llengua catalana). I és cert que el nou cartell de la fleca i la traducció de les pel lícules al català s’hauran de pagar, cosa que distorsionarà l’economia productiva i les distorsions existiran tant si ho paga la pròpia empresa com si ho fa el contribuient, però això no és un argument per a no fer-ho. Al cap i a la fi, el finançament de carreteres, exèrcits i monarquies també causa distorsions, però el PP no vol pas abolir aquests béns públics. O potser si? |