Tags: Capitalism Una de les idees que menys controvèrsia desperta entre els economistes és que l’única manera de fer que un país creixi a llarg termini i fer que els seus habitants obtinguin nivells de riquesa i benestar desitjables, és augmentar la productivitat. És a dir, fer que, amb les mateixes hores de feina, cada treballador generi una quantitat cada cop més gran de béns i serveis. Ningú no discuteix tampoc que una manera d’aconseguir augmentar aquesta productivitat és a base de descobrir nous processos de producció i noves fórmules o d’inventar nous productes, millors màquines i ordinadors cada cop més poderosos i ràpids. Aquest fet ha portat a molts a pensar que l’única manera de millorar l’eficiència econòmica és dedicar més i més recursos a “investigació i desenvolupament” o “I+D”. I és per aquesta raó que els analistes veuen amb mals ulls el fet que el nostre país inverteixi menys en I+D que els nostres veïns i competidors. Al cap i a la fi, ens diuen, “un país que no inverteix suficientment en la millora de la tecnologia i l’ampliació del coneixement és un país que s’acabarà quedant enrera”.
Aquesta contundent i àmpliament acceptada afirmació és certa ja que si un país vol millorar, créixer i progressar, ha d’intentar estar al dia en tema d’innovació i tecnologia, especialment en l’entorn de principis del Segle XXI on s’està creant un nou món i una nova economia que encara no sabem massa on ens durà. Cal no perdre el tren del futur!
Ara bé, l’afirmació és només parcialment certa ja que, d’alguna manera, mitifica un xic massa la importància de la inversió en I+D. I ho fa per diferents raons. Primera, no tota la inversió en I+D genera millores de productivitat. Una part substancial de la investigació (sobre tot la que està directament finançada pel govern) no té cap efecte positiu sobre la productivitat de l’economia: és bastant evident que els descobriments fets pels egiptòlegs sobre l’estil de vida de l’entorn de Nefertiti, tot i ser interessants des d’un punt de vista intel·lectual, no contribueixen a fer que els treballadors siguin més productius. El mateix es pot dir de gran part dels projectes investigadors portats a terme a moltes universitats (entre els quals hi ha, naturalment, alguns projectes d’investigació econòmica!). Posar, doncs, pressió política al govern per a que gasti més en investigació sense imposar-li límits sobre quin tipus de recerca pot ser útil des d’un punt de vista econòmic, pot acabar representant un malbaratament de recursos impositius. Per altra banda, una part important de la despesa en I+D feta per empreses privades tampoc no contribueix a augmentar la productivitat. Per exemple, els diners que la Coco Channel es gasta en el desenvolupament d’un nou perfum de violetes (despesa que es comptabilitza com a I+D) pot fer que els potencials compradors se sentin més feliços o més presumits, però de cap manera es pot dir que la productivitat dels nostres treballadors augmenti per causa d’aquesta aromàtica despesa. Per tant, doncs, s’ha d’anar en compte alhora d’identificar despesa en investigació amb productivitat.
Una segona raó per la qual la investigació s’ha mitificat una mica massa és que, en determinats moments, ens pot interessar “adoptar” tecnologies inventades a d’altres països més que no pas inventar-nos la nostra pròpia. L’experiència dels països del sud-est asiàtic durant els darrers 40 anys ens mostra que un país pot gaudir d’un èxit econòmic sense precedents a base d’importar tecnologies inventades a d’altres indrets. Països com Singapore, Corea del Sud, Taiwan, Malàisia, Hong Kong o Tailàndia no s’han pas inventat ni la ràdio, ni la televisió, ni el cotxe, ni el CD (productes que s’han inventat als Estats Units, al Japó o a Europa). Tot i això, aquests països acaparen la producció mundial d’aquests i molts d’altres béns, i ho han fet, entre d’altres coses, a base de seguir una política educativa amb l’objectiu que els treballadors es puguin aprendre a produir coses noves. És a dir, potser més que dedicar excessius recursos a l’I+D, alguns països farien bé d’invertir diners en millorar uns sistemes educatius que, ara com ara, no preparen els treballadors a utilitzar les noves tecnologies i a adaptar-se a un entorn que canvia contínuament.
Una tercera raó per la qual no hem d’exagerar la importància de l’I+D és que, si bé és cert que la productivitat depèn de les tecnologies i dels coneixements generats per la investigació, també és cert que depèn de molts altres factors que no cal ignorar. Potser un dels més importants és el del lliure funcionament dels mercats. Per exemple, és fàcil veure que alguns treballadors serveixen per a estar a un banc i d’altres són més productius si treballen a la construcció. Si el mercat de treball està fortament regulat de manera que és molt difícil canviar de feina (ja sigui perquè els costos d’acomiadament són molt elevats o perquè hi ha molt d’atur de manera que als treballadors els fa por deixar la feina per a buscar-ne una de millor), aleshores una fracció important dels empleats del país estaran fent feines que no són idònies per a llurs capacitats i qualificacions, i no tindran possibilitat de canviar de lloc de treball. Això comportarà importants pèrdues de productivitat a nivell nacional. La millor manera d’augmentar la productivitat en aquestes circumstàncies seria liberalitzar el mercat laboral i no pas augmentar la despesa en I+D. La liberalització portaria a les persones que tenen feines en les que no són massa eficients a canviar de lloc de treball fins a trobar-ne un en què siguin més productives, cosa que augmentaria la producció per treballador. Es poden posar exemples similars referents a l’excessiva regulació d’altres mercats com el de la telefonia, els carburants, els transports o el sector financer: per més coses que s’inventin els científics, si una empresa gaudeix d’una situació monopolística (o si més no protegida) i si no pateix la pressió de la competència, no tindrà cap incentiu a portar aquestes millores a la pràctica.
I en aquest sentit, crec que l’obsessió que hi ha a Europa per augmentar la despesa en I+D, pot estar servint d’excusa per a no prendre les decisions que, tard o d’hora, s’hauran de prendre i que no són més que reduir l’excessiva regulació amb la que els governs de la postguerra han emmanillat les nostres economies.
Resumint, dedicar recursos a la investigació i el desenvolupament és bo... però no és la fórmula màgica que solucionarà el problema de la productivitat i el creixement del nostre país.
|