08 February 1998 |
Ronaldo i el Fóns Monetari Internacional |
Mass media - Articles XSM |
El Periódico
|
En els darrers mesos, Ronaldo ha passat de ser el el fenomen mundial que marcava un gol a cada partit quan jugava a Barcelona, a ser un jugador mediocre que no fa massa gols a Milà. Sense suggerir cap mena de relació causal, es dóna el cas que un canvi similar ha sorgit a l'escena mundial més o menys simultàniament: els països del sud-est asiàtic han passat de ser miracles econòmics que tots haviem d'imitar, a ser desastres financers dels quals hem de fugir com de la peste. Mentrestant les tertúlies s'omplen d'experts que ens expliquen què li passa a Ronaldo i per què Indonèsia, Corea, Hong Kong, Malàsia o Tailàndia estan en crisi. Les explicacions són molt variades, però hi ha una institució que s'emporta tots els pals: el Fons Monetari Internacional; aquesta institució que "intenta esclavitzar als pobres països del sud-est asiàtic i els imposa unes condicions que els farà patir de valent". Què ha passat a Àsia? Durant els anys anteriors al juliol del 1997 hi va haver un gran moviment de capitals (majoritàriament fugien d'una Europa esclerotitzada i d'un Japó enfonsat en una llarga crisi) que buscaven un retorn elevat als països miraculosos del sud-est Asiàtic. Gran part d'aquests diners no es van invertir en empreses productives sinó a empreses financeres en forma de crèdits a molt curt termini. Aquests crèdits estaven majoritàriament denominats en dòlars o iens. La llei (no escrita) d'aquests països és que l'aparell financer, notablement corrupte i poc transparent, tenia una mena d'assegurança pública similar a la que el Banco de España dóna als dipositants dels bancs espanyols. El problema és que el què estava assegurat a aquests països no eren els dipòsits bancaris sinó els crèdits. Les empreses financeres, per tant, tenien tots els incentius a jugar fort i apostar per inversions especulatives de risc elevat: "si surt be", pensaven, "ens ho quedem nosaltres, i si no, pagarà el govern; per tant, juguem fort!" L'especulació va passar a ser la norma i una mena de bombolla financera es va començar a inflar. Un bon dia algunes de les inversions especulatives surten malament i la bombolla explota al bell mig dels nassos dels governs asiàtics. Som a juliol del 1997 i Ronaldo marxa cap a Itàlia. Els inversors en estat de pànic intenten treure els diners del país i comencen a comprar dòlars i iens. Això fa que les monedes locals es devaluin. I aquí comença el desastre: les entitats financeres tenen deutes en dòlars o en iens i els han de tornar a molt curt termini. Ara bé, com que la moneda local s'ha devaluat en un 80%, la quantitat de diners locals que han de tornar gairebé s'ha doblat. Comencen les suspensions de pagaments i les fallides, cau la borsa i es dóna el pànic generalitzat. Els capitals intenten sortir del país, compren dòlars i iens i això fa que les monedes locals es devaluin encara més, cosa que fa que el deute i el pànic augmentin. És com una espiral sense sortida que sembla no tenir solució. Però la veritat és que si que hi ha solució. Com que es tracta d'un problema del sistema financer i que hi ha massa deute a curt termini, això és el què cal arreglar. La resta del sistema econòmic, que ha generat creixement substancial en el passat, segueix estant sa. Per tant, cal restructurar el sistema financer corrupte i eliminar les garanties públiques que incentiven els comportaments especulatius; cal deixar que tots els especuladors paguin el que han perdut i garantir els dipòsits bancaris dels petits estalviadors; cal transformar tots els deutes a curt en deutes a llarg termini; calen recursos per a donar credibilitat i estabilitat monetària als bancs centrals amb l'objectiu que puguin defensar llurs monedes. Tot això, però, costa diners i els països no els tenen. Necessiten, per tant, un crèdit. Qui donarà aquest crèdit? El Fons Monetari Internacional. Malgrat que es digui fons, l'FMI no és un fons sinó un banc (a diferència del Banc Mundial, que no és un banc sino que és un fons...i això no és un acudit). L'FMI no és un banc privat sino que és propietat de tots els països membres. És un banc sense ànim de lucre els beneficis del qual es reparteixen entre els països membres. A més, es un banc que deixa diners a governs i no a persones particulars. Ara bé, com tots els bancs, no deixa diners si el qui demana prestat no compleix unes determinades condicions (i si no, aneu a veure si el Banc de Sabadell us aprova un préstec de 100 milions per anar a jugar a la ruleta!) Les condicions que demana l'FMI als països del sud-est asiàtic són que implementin les polítiques esmentades. És a dir, s'han de comprometre a portar a terme les polítiques que els tornarà al camí d'èxits econòmics que ha quedat interromput per aquesta inoportuna crisi financera. Ja sabem que la medicina té mal gust però, com totes les medicines, el mal gust d'ara ens portarà la salut de demà. Es podrà discutir si determinada política és més o menys apropiada, però el que és indiscutible és el principi que l'FMI ha de deixar diners només si el país es compromet a seguir determinades polítiques que garanteixin la bona salud a llarg termini. Si alguna cosa s'ha de criticar a l'FMI, crec jo, no és el fet que posi condicions abans de deixar diners (al cap i a la fi, si el país no accepta les condicions, sempre pot no demanar el crèdit) sinó el fet que deixi diners. Hi ha qui creu que l'FMI no hauria de finançar ni un duro de la crisi del sud-est asiàtic perquè això encoratjarà l'especulació irracional arreu del món. És a dir, si l'FMI corre a salvar tots els països que incentiven l'especulació, aleshores correm el risc que els especuladors de tot el món pensin: "si l'aposta surt bé, ens quedarem els diners nosaltres, i si surt malament, pagarà l'FMI!" I si s'incentiven aquest tipus de conductes, d'aquí quatre dies estarem parlant de la crisi financera de Rússia o el Brasil. Ah! I parlant de Brasil, el problema de Ronaldo és molt més senzill: aquest vailet clarament troba a faltar el sol, la platja i el calor del poble català. I la solució en aquest cas és ben simple...que torni. |