MOLT interessant la discussió sobre funcionaris i treballadors del sector privat. Escric una nota sobre això (en lloc de simplement escriure el comentari al post que esteu desenvolupant sobre el tema, perquè així sé com recuperar-lo i no el perdré en la contínua eliminació de comentaris antics que fa el Facebook).Des del meu punt de vista, es tracta d'un tema (a) selecció i (b) d'incentius. En principi, la qualitat de la gent que va treballar al sector públic i privat pot ser idèntica: n`hi ha de molt bons, de menys bons, de molt dolents, de gent èticament lloable i aprofitats d'ètica reprovable als dos grups.

Un dels avantatges del sector privat (i dels problemes del sector públic) és que permet eliminar als que ho fan malament (SELECCIÓ). Per una banda perquè és més fàcil acomiadar als treballadors que ho fan malament (tot i que a Espanya l’acomiadament privat tampoc és tan senzill). I, per una altra, perquè les empreses que es queden als treballadors dolents fan les coses pitjor i són eliminades per la competència de les que fan les coses bé. Fixeu-vos que el sector públic no té cap d’aquests dos mecanismes de selecció: els funcionaris no poden ser acomiadats (no així els interins) i el govern no pot tancar les portes com una empresa que fa fallida. Aquest procés de selecció fa que, EN PROMIG, la qualitat dels treballadors del sector privat sigui superior al del sector públic malgrat que, com molts de vosaltres heu dit, HI HA MOLTS FUNCIONARIS que treballen més del que requereixen les normes i tenen una dedicació extraordinària.

La superioritat del sistema privat no rau en tenir la capacitat de seleccionar els millors sinó en tenir la capacitat d’expulsar els pitjors.

Però la cosa no acaba aquí ja que el fet de poder ser “castigat severament” (acomiadat o perdent la feina per culpa de la ruïna de l’empresa que no t’ha acomiadat) si fas les coses malament fa que un es posi les piles i intenti no fer les coses malament. Aquesta
és la part d’incentius: quan el salari no depèn ni de la qualitat del què fas, ni de la dedicació, ni de la productivitat, ni de cap mena d’indicador que mesuri que fas les coses bé, els incentius a fer les coses bé tendeixen a desaparèixer. Així, quan em passejo per una universitat Catalana com la UPF, veig que hi ha molts professors i molts treballadors del personal no docent (secretàries, etc) que, com que saben que el seu ingrés a final de mes i la seva feina no depenen de què ells facin les coses bé o malament, doncs no fan res. I no els passa res. I qui se’n ressent és el client final de tot el procés: el ciutadà i en aquest cas, l’estudiant. 

M’agradaria pensar que un exemple d’això són els meus pares. El meu pare, que en pau descansi, va ser professor al sector públic tota la seva vida i sempre va ser lloat pels seus estudiants (molts dels quals em segueixo trobant de tant en quan pel carrer i m’ho expliquen, cosa que m’omple d’orgull) per una capacitat didàctica i per motivar als seus estudiants que pocs professors tenen. La meva mare també va ser professora (ara ja jubilada), però al sector privat. Dos grans mestres, dues grans persones, dos grans professionals, un al sector públic i un altre al privat.

Segurament el meu pare no feia bé les classes perquè tingués incentius de cap mena. Més aviat al contrari! Ho feia per integritat professional i malgrat tenir tots els incentius a fer les coses bé en contra. El meu pare és un exemple de que el problema del sector públic no ha estat mai TROBAR persones de talent disposades a sacrificar-se i treballar tot fent les coses bé. Les persones que fan les coses bé al sector públic han existit, existeixen i seguiran existint sempre. El què passa és que aquestes persones són unes santes o uns herois perquè fan les coses bé a canvi de res. I a vegades ho fan a canvi de que se’ls doni més feina. El problema del sector públic, insisteixo, no és trobar treballadors bons. El problema és no poder castigar els dolents i, en no poder fer-ho, no donar els incentius correctes a tothom.