Sembla que aquestes darreres setmanes els investigadors privats s’han posat de moda a Catalunya. No són professionals de la investigació normals i corrents. Són alguns periodistes imitadors amateurs de Bob Woodward que han espiat la meva vida professional (perquè sembla que ells sí que poden espiar impunement a membres de la Junta Directiva del Barça sense que aquests ho sàpiguen i sense que ningú s’escandalitzi) i han “descobert” i publicat que jo tinc negocis “ocults” i “obscurs” amb en Joan Oliver. Això figura que és molt sinistre perquè aquests suculents interessos van portar, segons diuen els amants de la conspiració, al Joan a intentar desfer-se de quatre vicepresidents a base de fer uns informes que suposadament els desacreditaven i m’afavorien a mi. També hi ha qui ha arribat a dir que la conxorxa era molt menys sinistra però molt més corrupta: ell m’encarregava estudis (pagant el Barça) i els cobràvem a mitges!

En el tema dels informes jo no hi entraré. No se què en deien aquest informes perquè no els he vist mai. De fet, tot això dels informes va passar molt abans que jo entrés a la junta directiva del Barça i per tant no té res a veure amb mi ni m’interessa. No he estat mai partidari ni dels informes ni dels dossiers. Quan els implicats m’ho van comentar cap allà al mes de juny, em van dir que per a ells l’assumpte estava tancat i, per tant, per a mi també.

El que sí que voldria comentar, però, és aquesta “empresa secreta” que alguns periodistes han publicat que tinc i que genera uns “interessos econòmics comuns” entre el Joan Oliver i jo. Abans de fer-ho, però, que quedi clara una cosa: tinc tot el dret de fer els negocis que vulgui i amb qui vulgui (i això inclou el Joan Oliver) sense haver de donar explicacions a ningú. Ningú es va ficar amb els negocis privats dels presidents Montal, Núñez, Gaspar, Reyna o cap dels membres de les seves juntes directives. I no s’hi van ficar per una ben senzilla: cap d’ells, ni els presidents, ni cap dels membres de les successives juntes directives, té o ha tingut un salari del Barça. Per tant, tots ells han tingut negocis per poder mantenir-se mentre dedicaven infinitat d’hores a la complicada tasca de dirigir el club. I jo no he de ser una excepció: tinc tot el dret a fer negocis a banda del Barça (sempre i quan no hi hagi conflicte d’interès amb el Barça, és clar) i no tinc per què donar-ne explicacions.

Dit això, la veritat és que jo NO HE FET MAI NEGOCI AMB EL JOAN OLIVER! Això és cert, diguin el que diguin els inspectors Gadget de fireta. Al 2005, el Joan i jo vam decidir muntar una ONG que vam anomenar “Empresaris Sense Fronteres”. Era una ONG dedicada al desenvolupament i creixement econòmic del tercer món, principalment Àfrica. La idea era posar en contacte a empresaris del primer món per a que passessin una mica dels seus coneixement, la seva experiència, la seva habilitat als empresaris africans amb l’objectiu d’ajudar-los a fer créixer les seves empreses. Tots els que em coneixeu professionalment sabeu que crec que el creixement sostingut d’una economia no es possible les empreses que hi treballen no es fan grans i creen riquesa i llocs de treball. El que vol “Empresaris Sense Fronteres” es fer una mica com els “metges sense fronteres”. Els metges no fan donació de diners per a ajudar als pobres. Fan donació d’una cosa molt més important: el seu temps i el seu talent! Doncs nosaltres volíem que els empresaris fessin això: donar temps i talent!

Un cop havíem decidit els objectius de la fundació, vam haver de crear-la i registrar-la. Com que ni el Joan ni jo podíem dedicar-ho tot el temps necessari, vam decidir contractar a una persona per a què en fos la directora. El problema és que sabíem que la burocràcia catalana tardaria mesos (o anys!) a aprovar la fundació i fins aleshores no podíem pagar cap salari. I sense pagar salari no podíem atraure a ningú prou qualificat per a que muntés la fundació des de zero. Per a solucionar aquest problema, vam decidir crear una empresa pont que es deia “Estudis per al Creixement Economic S.L.”. Com que, a diferència de les fundacions, les empreses no tenen exempcions fiscals, es poden constituir més ràpidament. A aquesta empresa hi vam aportar uns 19.000 euros entre el Joan i jo (em sembla que van ser 3,000 euros que és el capital social mínim legal i 16.000 addicionals que vam aportar-hi a l’any 2006). A partir d’aquí l’únic que va fer va ser agafar aquests diners i pagar el salari de la directora. Un cop la fundació “Empresaris Sense Fronteres” va ser aprovada per la Generalitat de Catalunya, la “Societat d’Estudis pel Creixement” va deixar de tenir sentit i va deixar de funcionar. Durant la seva vida, aquesta empresa no va vendre res, no va ingressar res (tret dels diners que vam aportar nosaltres i que acabo de mencionar), no va encarregar ni va fer cap estudi per a ningú (repeteixo, ningú! I això inclou al Barça!), i no va generar cap benefici. Res, de res, de res. L’únic que va fer va ser contractar a una persona per a que muntés la fundació “Empresaris Sense Fronteres”.

Resumint, no tinc cap vincle ni econòmic ni comercial amb en Joan Oliver ni ara que ell és director general del Barça, ni abans, quan no ho era, ni ara que soc de la Junta Directiva ni abans quan no ho era. Tot això ho dic malgrat que, insisteixo un cop més, si ho hagués fet no passaria res de res perquè tinc tot el dret a fer els negocis que vulgui a la meva vida privada. L’únic vincle que tinc amb el Joan Oliver és una fundació que té l’objectiu de contribuir a eradicar la pobresa al tercer món, fundació a la que cadascun de nosaltres ha aportat uns 30.000. Un gran negoci!!!

La pregunta realment interessant és: per què aquests periodistes que van espiar (si, si: això sí que és espiar i no el que va fer el Joan Oliver!) la meva vida professional i privada no ho van explicar tot això? Bé, una possibilitat és que siguin uns inútils i hagin estat incapaços d’entendre els balanços i els comptes de les empreses que estaven espiant. Una altra possibilitat és que ho van entendre, però no van voler publicar tota la veritat perquè se’ls ensorrava la teoria conspirativa: si no té interessos comercials amb el Xavier, quin interès té el Joan Oliver a ensorrar quatre vicepresidents? I com que el més important és que la teoria conspirativa qualli per poder fer mal, doncs van amagar la part de l’evidència que no anava bé per la teoria. No puc més que lamentar aquest intent d’alterar els fets per fer caure l’ombra de la sospita sobre la meva activitat privada i al d’en Joan Oliver i la incidència que aquestes informacions interessades puguin tenir en la gestió interna del Club. És al soci del FC Barcelona a qui, legítimament, correspon decidir el futur de la seva entitat i la manipulació de l’opinió pública poc afavoreix la funció que hauria de tenir el periodisme, fins i tot l’esportiu: informar i no distorsionar. La qualitat democràtica de la nostra entitat no s’enriqueix per aquest tipus d’aportacions.

Dit això, en tant que junta directiva del F.C. Barcelona, la nostra obligació és construir. No podem perdre el temps amb informacions interessadament i tendenciosament destructives. La nostra obligació és seguir treballant amb el Pep Guardiola, els tècnics i els jugadors per a que els triomfs esportius de l’any passat es repeteixin aquest any. Hem de seguir treballant amb el nostre planter i seguir construint un equip des de la terra que germina a la masia i no des de l’espai galàctic que ens és aliè. Hem de seguir treballant amb les seccions per a reeditar els èxits a tots els esports. Hem de seguir treballant amb els nostres partners locals i globals per a que el Barça sigui més que un club al món. Hem de seguir explicant a tots els nostres simpatitzats de fora de Catalunya que nosaltres respectem tothom, i que pel mateix motiu demanem que respectin els nostres orígens i la nostra essència: Catalunya. Tanmateix, hem de seguir treballant amb les penyes de tot el món per seguir sent el club que més seguidors té al món, també fora de Catalunya. Hem de seguir treballant amb els nostres creatius per a trobar nous mercats, a d’altres països i a d’altres sectors, i a desenvolupar nous models de negoci que ens permetin seguir tenint els millors jugadors del planeta. Hem de seguir treballant per a tenir el millor estadi del món. Hem de seguir treballant, en definitiva, i seguir construint un club on tots els socis i seguidors ens sentim satisfets de la feina feta i podem viatjar per tot món traient pit, amb el cap ben alt, tot dient, orgullosos, que som del Barça. El Barça és massa important com per perdre el temps amb rancúnies destructives.



NOTA FINAL: Malgrat que no tinc cap d’obligació de donar explicacions ni a cap periodista ni a ningú sobre les empreses amb les que col•laboro, he decidit fer aquest escrit perquè vull explicar-vos, privadament, a vosaltres, amics del Facebook, què està passant. I vull que ho sapigueu perquè sé que els que més m’aprecieu us fa mal als ulls quan llegiu certes coses. Vull que quan algú us increpi i us demani explicacions sobre les meves activitats, pugueu explicar amb orgull què és el que faig, i per què ho faig.
Ah! I als que us preocupeu perquè he perdut el temps escrivint aquesta nota, tranquils: escric ràpid i l’he fet a l’hora de sopar!