La revista Forbes acaba de publicar el rànquing de les persones més riques del món. El mexicà Carlos Slim torna a ser el primer i Bill Gates, el segon... amb més de 60.000 milions de dòlars malgrat que ja n’ha regalat 30.000 a la seva fundació. Amancio Ortega encapçala la llista d’espanyols i s’enfila a la cinquena posició del rànquing mundial (i seria el quart si no s’hagués divorciat de Rosalía Mera... però dels costos del divorci parlarem un altre dia).
Dels molts aspectes interessants d’aquesta llista, hi ha una curiositat en la qual ningú s’ha fixat: No hi ha cap esportista! Ni Tiger Woods, ni Michael Jordan, ni Michael Schumacher, ni Ronaldinho... ni Lionel Messi. Malgrat que, a l’era de la televisió globalitzada, els millors esportistes guanyen quantitats ingents de diners i que la seva remuneració és sovint motiu de queixa entre uns ciutadans que els consideren excessius, al final resulta que la riquesa dels esportistes no és comparable en absolut amb la que acumulen els grans empresaris. Per què?
Comencem per entendre la naturalesa dels béns que produeixen els esportistes: són “béns no rivals”. Els economistes diem “bé no rival” a aquell que pot ser consumit per més d’un usuari simultàniament. La major part de béns són “rivals”. Per exemple, un cafè és un bé “rival” perquè quan jo prenc un cafè, ningú més no el pot consumir. Això vol dir que si hi ha 200 milions de persones que prenen un cafè, s’han de produir 200 milions de cafès diferents.
Fixeu-vos que això no passa amb un gol de Messi: quan Messi marca un gol, jo puc experimentar un plaer similar al que em dona un cafè. I els 200 milions de seguidors que té el Barça al món també poden experimentar el mateix plaer. Però a diferència del cafè, per a què hi hagi 200.000 milions de persones que experimenten el plaer d’un gol de Messi, Lio no ha de fer 200 milions de gols sinó que només n’ha de fer un de sol! La raó? El gol és un bé “no rival” i el mateix gol pot ser gaudit per 200 milions de persones alhora.
Per fer un simple exercici d’economia-ficció, imaginem que un gol del seu equip favorit li genera a un un plaer semblant al que experimenta en prendre un cafè, posem, un euro. Ja que la gent compra el cafè voluntàriament, el plaer del cafè ha de ser d’almenys un euro. Si no, no el compraria pas!
Si hi ha 200 milions de persones que volen un cafè, entre totes hauran de pagar 200 milions d’euros i els bars hauran de produir 200 milions de cafès. Si, com hem dit, el plaer d’un gol de Messi és semblant al plaer d’un cafè, el seu gol genera un plaer equivalent al de 200 milions de cafès. És a dir, si cada seguidor del Barça estigués disposat a pagar per cada gol el plaer que experimenta amb ell (i fixeu-vos que això és el que fa amb els cafès) Messi hauria d’ingressar 200 milions per gol (encara que potser s’hauria de repartir aquesta quantitat amb Xavi i els jugadors que l’ajuden a aconseguir-lo).
I com que Messi marca uns 50 gols a l’any, els seus ingressos haurien de ser de 10.000 milions anuals. És més, els 230 gols que ha marcat en la seva vida professional li haurien generat un total de 46.000 milions d’euros. És a dir, hauria de ser la tercera persona més rica del món, només superat per Bill Gates i Carlos Slim. El mateix hauria de passar amb Rafa Nadal, Fernando Alonso o Kobe Bryant.
Però els ingressos de Messi no s’aproximen ni de bon tros, a les (marejadors) xifres que acabo d’esmentar. La pregunta no és, doncs, per què Messi cobra tant sinó: per què cobra tan poc?
L’explicació també es troba en la naturalesa del bé que produeix. A més de ser “no rival”, el gol de Messi no és totalment “excluible”. Un bé "excluible" és aquell que el seu propietari pot impedir que els altres el consumeixin si no es paga prèviament. El cafè és excluible perquè si un client no paga, el propietari del bar té la capacitat legal de no servir-li cafè. Això no passa amb els gols de Messi ja que aquest no pot evitar que la gent vegi el gol i experimenti plaer. I si un no pot impedir que l’usuari “consumeixi” el bé que un produeix, un no pot cobrar per a vendre’l. Si Messi (o el Barça) intentés cobrar un euro a cada seguidor que confessi que gaudeix del seu gol, la majoria de seguidors dirien que ells no en gaudeixen! Almenys això seria el més intel·ligent. Per què? Doncs perquè tots sabrien que, una vegada Messi marqués el gol, podrien gaudir-lo encara que no haguessin fet la contribució. És per això que els esportistes no venen directament els seus gols sinó que firmen contractes amb els clubs que, al seu torn, signen acords amb televisions o empreses de màrqueting que obtenen ingressos publicitaris o de venda de samarretes. Però això, només aconsegueix capitalitzar una petita part del que podria ingressar Messi si pogués cobrar l’equivalent a tota la felicitat que genera.
I aquesta és la gran diferència amb els grans empresaris: Carlos Slim pot cobrar cada un dels mòbils que ven perquè si el client que gaudeix del mòbil no paga, Slim no té per què donar-li un mòbil. El mateix passa amb Amancio Ortega i les peces que ven Zara o Bill Gates i els programes que ven Microsoft (encara que aquest últim ha de lluitar contra la pirateria informàtica). Messi, en canvi, contribueix a la societat l’equivalent de milers de milions d’euros en forma de felicitat per als seus seguidors però, a diferència dels empresaris que produeixen béns “excluíbles", no té manera de cobrar-s’ho. Per això no hi ha esportistes entre la gent més rica del món. Per això Messi no és a la llista de Forbes.
