Banner
HOMEBLOGSFaltant a la Veritat / Faltando a la Verdad
17 October 2011

Faltant a la Veritat / Faltando a la Verdad

Written by 

Faltant a la Veritat

Quan Joan Laporta i la seva junta vam abandonar la direcció del Barça, la meva intenció era marxar sense fer soroll, sense formar part de cap candidatura a les eleccions del 2010 i sense criticar a qui havia de venir. Després de més d’un any de silenci, però, crec que he de parlar perquè, malgrat el prec de Pep Guardiola per a què la junta de Sandro Rosell no comencés una guerra barcelonista als tribunals, l’acció de responsabilitat ha estat finalment interposada i jo em veig en l’obligació de defensar la meva imatge i reputació. En els propers articles explicaré la meva veritat sobre el que ha estat passant. Abans, però, voldria agrair-li al Pep les seves paraules i dir-li públicament que l’estima és mútua: cada cop que he parlat amb ell he vist un home extraordinàriament intel·ligent i brutalment honest. Gràcies, doncs, míster, pel teu suport.

La primera cosa que vull comentar és allò de què, quan Rosell va arribar a la presidència, no hi havia ni un euro a la caixa i que, per tant, va haver de demanar un crèdit de 150 milions i fins i tot van haver de vendre Chygrynskiy per pagar els salaris. Ho va dir a la primera entrevista que va fer i hi ho ha repetit a tots els mítings que ha pogut, incloent-hi els de les dues assembles de compromissaris.

Sense voler ser irrespectuós amb ningú: això no és veritat. Els hi ho explico. Quan la junta de Laporta va arribar al Barça al 2003, va demanar un crèdit sindicat per valor de 150 milions d’euros (sindicat vol dir que no el concedeix un sol banc o caixa sinó molts d’ells a la vegada). Aquest crèdit era una mica peculiar perquè el Barça no rebia 150 milions en efectiu sinó que una part se la quedaven els propis bancs perquè el Club estava obligat a avalar quasi 60 milions. La raó és que Laporta havia heretat un deute amb hisenda d’us impostos que la junta de Josep Lluis Núñez no havia pagat molts anys abans. El Barça havia recorregut als tribunals però havia perdut. I mentre esperava la sentència definitiva, va ser obligat a presentar un aval de 60 milions en concepte d’impostos evadits, interessos i multes. Com que no tenia prou diners (el Núñez no va deixar 60 milions en un calaix per a que el proper president pogués pagar!), Laporta va haver de demanar als bancs que una part del crèdit fos en forma d’aval... per si de cas.

Com era d’esperar, la sentència definitiva va arribar i, a Març de 2010 va fer dos pagaments de 35,92 i 23,5 milions respectivament. Aquests pagaments implicaven dues coses. Primera, els diners que el Barça tenia al calaix es van reduir en 60 milions. Segona, els avals bancaris ja no calien perquè, un cop pagats els deutes, ja no s’havia d’avalar. Per aquests dos motius vam demanar als bancs que els crèdits de 60 milions en forma d’avals es transformessin en crèdits de 60 milions en forma de diners. D’aquesta manera es reomplia la caixa, s’eliminaven uns avals innecessaris i la situació financera tornava a la normalitat. Val a dir que, amb aquesta reestructuració, el deute bancari total del Barça seguia sent de 150 milions. Es tractava simplement de transformar els avals en efectiu per restituir el que s’havia hagut de donar a hisenda!

Lògicament, les negociacions amb els bancs van durar uns mesos (al ser el crèdit sindicat, hi havia molts bancs i caixes involucrats i això allarga les coses). El 13 de Juny el Sandro Rosell va guanyar les eleccions i prenia possessió l’1 de juliol. Durant la transició vam estar en contacte permanent (i jo diria que bastant cordial) amb Javier Faus i Carles Vilarrubí. Ells semblaven estar d’acord en reestructurar el crèdit sindicat tal i com havíem negociat nosaltres durant mesos. Però just quan l’anàvem a signar, un parell de dies abans de la presa de possessió, en Vilarrubí ens va dir que preferien signar-lo ells perquè no estaven d’acord amb algun aspecte del pla de negocis que nosaltres havíem presentat als bancs. Naturalment, nosaltres vam accedir.
La meva sorpresa va ser majúscula quan, dos dies més tard sento a Rosell dir que s’havien trobat la caixa sense un euro i que, per tant, s’havien vist obligats a demanar un nou crèdit sindicat de 150 milions, un crèdit que va signar el 14 de Juliol. Això era sorprenent!: de veritat algú creu que al 2010, en plena crisi financera, era possible posar d’acord a mitja dotzena de bancs en només 14 dies per que concedissin un nou crèdit de 150 milions a un club de futbol que segons el seu propi president estava arruïnat? Impossible!
El que més em sorprenia a mi era que, una junta que es vanagloriava de ser honesta i transparent insistia a dir que la mala situació econòmica heretada els havia portat a demanar un nou crèdit quan la realitat era que el crèdit no era nou sinó una reestructuració obligada pels pagaments dels deutes fiscals de Núñez i que les negociacions no les van fer ells en només 14 dies sinó que les vam estar portant nosaltres durant mesos. On estaven l’honestedat i la transparència de la que tant parlaven?

Per què la junta de Rosell va voler enganyar a la gent? No ho sé. Tinc les meves sospites però avui no vull parlar de sospites sinó de fets verificables. I els fets que els explico són fàcilment verificables: simplement preguntin als bancs involucrats! Els asseguro que espero que algun periodista amb inquietud per saber la veritat ho faci. Així quedarà demostrat, d’una vegada per totes, que quan Rosell diu que no hi havia ni un euro a la caixa, està faltant a la veritat.

---------

Faltando a la Verdad

Cuando Joan Laporta y su junta abandonamos la dirección del Barça, mi intención era marcharme sin hacer ruido, sin formar parte de ninguna candidatura en las elecciones del 2010 y sin criticar a quien había de sucedernos. Después de más de un año de silencio, sin embargo, creo que tengo que hablar porque, a pesar de la petición de Pep Guardiola para que la junta de Sandro Rosell no empezara una guerra barcelonista en los tribunales, la acción de responsabilidad ha sido finalmente interpuesta y yo me veo en la obligación de defender mi reputación y mi imagen. En éste y sucesivos artículos explicaré mi verdad sobre lo que ha estado pasando.

Antes, sin embargo, querría agradecerle a Pep sus palabras y decirle públicamente que la estima es mutua: cada vez que he hablado con él he visto a un hombre extraordinariamente inteligente y brutalmente honesto. Gracias, pues, míster, por tu apoyo.

La primera cosa que quiero comentar es aquello de que, cuando Rosell llegó a la presidencia, no había ni un euro en la caja y que, por lo tanto, tuvo que pedir un crédito de 150 millones (e incluso vender a Chygrynskiy) para pagar los salarios. Lo dijo en su primera entrevista y lo ha repetido en todos sus mítines, incluyendo los de las dos asambleas de compromisarios.

Sin querer faltar al respeto a nadie: eso no es verdad. Me explico. Cuando la junta de Laporta llegó al Barça en el 2003, pidió un crédito sindicado por valor de 150 millones de euros (sindicado quiere decir que no lo concede un solo banco o caja sino muchos de ellos a la vez). Este crédito era un poco peculiar porque el Barça no recibía 150 millones en efectivo sino que una parte se la quedaban los propios bancos porque el Club estaba obligado a avalar unos 60 millones. La razón es que Laporta había heredado una deuda con hacienda por culpa de unos impuestos que la junta de Josep Lluis Núñez no había pagado muchos años antes. El Barça había recurrido a los tribunales pero había perdido. Y mientras esperaba la sentencia definitiva fue obligado a presentar un aval de 60 millones en concepto de impuestos evadidos, intereses y multas. Como no tenía bastante dinero (Núñez no dejó 60 millones en un cajón para que el próximo presidente pudiera pagar), Laporta tuvo que pedir a los bancos que una parte del crédito fuera en forma de aval... por si acaso.

La sentencia definitiva llegó y el Barça tuvo que pagar. En marzo del 2010 firmamos dos pagos de 35,92 y 23,5 millones respectivamente. Este pago implicaba dos cosas. Primera, el dinero disponible se redujo en 60 millones. Segunda, los avales bancarios ya no hacían falta porque, una vez pagadas las deudas, ya no se tenía que avalar. Por estos dos motivos pedimos a los bancos que los créditos de 60 millones en forma de avales se transformaran en créditos de 60 millones en forma de dinero. De ese modo se rellenaba la caja, se eliminaban unos avales innecesarios y la situación financiera volvía a la normalidad. Hay que decir que, con esta reestructuración, la deuda bancaria total del Barça no cambiaba ni un euro y seguía siendo de 150 millones. Se trataba simplemente de transformar los avales en efectivo para restituir lo que se había tenido que pagar a hacienda.

Lógicamente, las negociaciones con los bancos duraron unos meses (al ser sindicado, había muchos bancos y cajas involucrados y eso siempre ralentiza las cosas). El 13 de Junio Sandro Rosell ganó las elecciones y tomó posesión el 1 de julio. Durante la transición estuvimos en contacto permanente (y yo diría que bastante cordial) con Javier Faus y Carles Vilarrubí. Ellos parecían estar de acuerdo en reestructurar el crédito tal como habíamos negociado nosotros durante meses. Pero justo cuando lo íbamos a firmar, un par de días antes de la toma de posesión, Vilarrubí nos dijo que preferían firmarlo ellos porque no estaban de acuerdo con algún aspecto del plan de negocios que habíamos presentado a los bancos. Naturalmente, accedimos.
Mi sorpresa fue mayúscula cuando, dos días más tarde escuché a Rosell decir que se habían encontrado la caja sin un euro y que, por lo tanto, se habían visto obligados a pedir un nuevo crédito sindicado de 150 millones, un crédito que firmó el 14 de Julio. Eso era sorprendente porque... ¿De verdad alguien cree que en el 2010, en plena crisis financiera, era posible poner de acuerdo a media docena de bancos en solo 14 días para que se concediera un nuevo crédito de 150 millones a un club de fútbol que según su propio presidente estaba arruinado? ¡Imposible!

Lo más asombroso era que, una junta que se vanagloriaba de ser transparente, insistía en que la mala situación económica encontrada les había llevado a pedir un nuevo crédito cuando la realidad era que el crédito no era nueve sino una reestructuración obligada por los pagos de las deudas fiscales de Núñez y que las negociaciones no las hicieron en sólo 14 días sino que las estuvimos llevando nosotros durante meses. ¿Donde estaban la honestidad y la transparencia de la que tanto hablaban?

¿Por qué la junta de Rosell quiso confundir a la gente? No lo sé. Tengo mis sospechas pero hoy no quiero hablar de sospechas sino de hechos verificables. Y los hechos que les explico son fácilmente verificables: ¡simplemente pregunten a los bancos involucrados! Les aseguro que espero que algún periodista con inquietud por saber la verdad lo haga. Así quedará demostrado de una vez por todas que, cuando Rosell dice que no había ni un euro en la caja, está faltando a la verdad.

Read 34290 times
Rate this item
(5 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Search

Banner