Banner
HOMEBLOGSEl Capitalisme Redueix la Pobresa al Món
22 October 2013

El Capitalisme Redueix la Pobresa al Món

Written by 

(Extret del meu proper llibre)

Si féssim una conversió de la riquesa de les persones més adinerades de la història a preus actuals i establíssim una classificació dels més rics de tots els temps, el primer de la llista seria l’emperador Mansa Musa I de Mali, que va viure de 1280 a 1337. El seu imperi extreia quantitats ingents d’or, que el va emprar per construir ciutats, universitats, palaus, madrasses i mesquites, i per promoure la cultura, la ciència i l’art. Musa va convertir la ciutat més important del seu imperi, Timbuctu, en una de les capitals mundials del comerç, la cultura i la intel·lectualitat, amb palaus i edificis dissenyats pels millors arquitectes espanyols.

S’explica que l’any 1324, Mansa Musa va organitzar un peregrinatge a la Meca amb un seguici de seixanta mil homes i dotze mil esclaus, tots vestits amb seda persa i carregats, cadascú d’ells, amb una barra d’or de dos quilos. L’acompanyaven vuitanta camells carregats amb cent vint quilos de pols d’or cadascun. Atès que era un peregrinatge piadós, Musa va anar regalant or als pobres que trobava pel camí. El viatge va ser descrit a la literatura com un dels més fastuosos i extravagants de la història. L’historiador al-Umari va visitar El Caire dotze anys després que hi hagués passat Mansa Musa, i va constatar que la gent encara en parlava amb estima i nostàlgia de la generositat de l’emperador de Mali. Hi ha estudiosos (*) que han estimat la fortuna personal de Mansa Musa, convertida a dòlars actuals, seria de 400.000 milions, és a dir que seria tres cops més gran que la de Bill Gates en el millor moment de la seva vida (en el moment de màxima riquesa s’estima que el fundador de Microsoft va tenir 136.000 milions de dòlars al banc).

Malgrat la seva immensa i obscena riquesa, Mansa Musa mai no va menjar pizza ni xocolata, mai no va anar al cine, ni va poder tirar la cadena perquè l’aigua s’endugués les seves deposicions, ni pitjar l’interruptor per encendre o apagar els llums. En el seu famós viatge, va trigar uns quants mesos a recórrer a cavall els cinc mil quilòmetres que separen Mali de La Meca, un viatge que un avió modern fa en sis hores i trenta-quatre minuts. Els palaus de Mansa Musa no tenien aire condicionat. Per més que en aquells temps Timbuctu fos un centre intel·lectual, els seus savis no tenien accés als llibres o als articles científics que s’escrivien a altres universitats del món. No tenien accés a Google, ni als diaris d’arreu del món de manera instantània i gratuïta. Els seus fills no podien jugar amb la Playstation o la Wii, ni matar porcs llançant ocells enfadats des del seu iPad. Per comunicar-se amb el seu col·lega el sultà an-Nasir de El Caire, Mansa Musa no tenia Whatsapp, ni Facebook, ni Twitter, ni telèfon mòbil, i havia d’escriure una carta que era transportada a cavall a través del desert i trigava mesos a arribar, sempre i quan els pirates del desert no la interceptessin. Encara que sembli mentida, tot això que el home més ric de la història no va poder fer mai ara està a disposició del treballador mitjà d’una economia capitalista.

A través de la història, les societats humanes han estat formades per uns quants ciutadans rics i una majoria abassegadora de pobres. El 99,9% dels ciutadans de totes les societats de la història, des dels caçadors i recol·lectors de l’edat de pedra, fins als pagesos fenicis, grecs, etruscs, romans, visigots o otomans de l’antiguitat , passant pels agricultors de l’Europa medieval, de les civilitzacions inca, asteca o maia a Amèrica, de les dinasties imperials d’Àsia o els pobladors de l’Àfrica precolonial, han viscut en situació de pobresa extrema. Totes, absolutament totes aquestes societats tenien a la major part de llurs poblacions vivint al llindar de la subsistència fins al punt que, quan el clima no acompanyava, una part important de la població moria d’inanició. Tot això va començar a canviar el 1760, quan un nou sistema econòmic que va néixer a Anglaterra i Holanda, el capitalisme, va provocar una revolució econòmic que va canviar-ho tot per a sempre més. En poc més de dos-cents anys, el capitalisme ha fet que el treballador mitjà d’una economia de mercat no només hagi deixat de viure a la frontera de la subsistència, sinó que fins i tot tingui accés a plaers que l’home més ric de la història, l’emperador Mansa Musa I, no podia ni tan sols imaginar.

És veritat que hi haurà qui digui que si els treballadors d’avui dia poden gaudir de totes aquestes comoditats és gràcies al progrés tecnològic, i no gràcies a l’economia de mercat. Molt bé, doncs preguntem-nos per què van ser inventats l’aspirina, l’aire condicionat, el Whatsapp, els «Angry Birds» o el telèfon mòbil, i per què van ser inventats en economies capitalistes. La resposta és que els seus respectius inventors buscaven el benefici econòmic de les seves innovacions, i el sistema capitalista els va proporcionar els incentius correctes  per assolir-lo.

El 1970, el 30% de la població mundial vivia amb menys d’un dòlar al dia. El 2011 (últim any del qual tenim dades), la taxa de pobresa era de menys del 5%. Això significa que la taxa de pobresa s’ha dividit per sis  des de 1970. Què ha passat des de 1970? Doncs han passat moltes coses! Una de les més importants és que els països més poblats i més pobres del món van abandonar els sistemes socialistes de planificació que els condemnaven a la pobresa, i van adoptar el capitalisme com a model d’organització econòmica. El cas més espectacular és el país més poblat del planeta, la Xina. Quan Mao Tse-tung va morir el setembre de 1976, el 66% de los 1.200 milions de xinesos vivia amb menys d’un dòlar al dia (un dòlar al dia és la definició de pobresa extrema que l’Organització de les Nacions Unides va utilitzar per declarar els objectius del mil·lenni l’any 2000). Un parell d’anys després, el seu successor, Den Xiao Ping, va introduir el capitalisme com a sistema econòmic al país que fins aleshores havia estat un país socialista maoista. Després de quatre dècades d’economia de mercat, el percentatge de xinesos que viu per sota del llindar de la pobresa és de menys del 0,3%. Quan va morir Mao, a la Xina hi havia 615 milions de ciutadans pobres. De tots aquests, un total de 612 milions de persones ja no són pobres gràcies al canvi de sistema econòmic.


A l’Índia va passar quelcom semblant quan el 1991 va abandonar el sistema socialista de planificació quinquennal i va introduir una tímida liberalització de mercat. Aquest canvi va propiciar el creixement econòmic del gegant del sud-est asiàtic i ha fet possible que milions de ciutadans hagin deixat de viure per sota del llindar de la pobresa. I, des de 1995, també la major part de països africans van començar a seguir el camí del creixement i a reduir les seves taxes de pobresa.

No, el capitalisme no és un sistema econòmic perfecte, però pel que fa a reduir la pobresa al món és el millor sistema econòmic conegut fins al moment.

 

Read 19306 times
Rate this item
(38 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Search

Banner