HOMEBLOGSLa Trobaran Aviat
24 March 2020

La Trobaran Aviat

Written by 

Ja fa 10 dies que el Gobierno de España va decretar l’estat d’alarma i va prendre el control absolut de les institucions amb l’objectiu de solucionar la pandèmia del Coronavirus Covid-19. La mesura estrella adoptada pel Gobierno ha estat el confinament parcial de la població.

Els experts que tenen més dades que jo, com el Doctor Oriol Mitjà, ens diuen les mesures adoptades pel Gobierno han funcionat una miqueta... però no prou. Per exemple, el R0 (és a dir, el  número de persones que infecta cada persona infectada), ha passat de 3 a 1,7. És a dir, abans del confinament, cada infectat li passava el virus a 3 persones de mitjana. 10 dies després de començar el confinament, cada infectat li passa el virus a 1,7 persones. Això vol dir que el confinament està funcionant... però no prou. Per a que la malaltia comenci a baixar, cal que cada infectat li passi el virus a MENYS d’una altra persona de mitjana. I tot i que estem més a prop de l’1, encara som força lluny. És per això que el Dr. Mitjà i altres especialistes demanen enfortir el confinament i eliminar durant 15 dies totes les activitats que no estiguin directament relacionades amb l’alimentació i la medicina.

Però en aquests moments qui pren decisions a Catalunya és el gobierno de España, emparat en el seu decret d’Alarma que s’auto-atorga tots els poders, i el Dr. Mitjà no només no mana a Catalunya (o Espanya) sinó que és ignorat per les autoritats que sí que manen. I els dirigents de Madrid diuen que, ara com ara, tot el que recomana el Dr Mitjà, doncs no cal.

Aquest menysteniment, a mi, no em genera massa confiança ja que els dirigents de Madrid que s’han auto-erigit en gestors de la crisi han demostrat un alt grau d’incompetència, si més no durant els primers 10 dies. I això em preocupa molt.

Em preocupa, per exemple, que el primer que va fer el Gobierno de Sánchez va ser una monumental campanya de màrketing amb el slogan “este virus lo paramos unidos”. Un slogan que el President Pedro Sánchez no es cansa de repetir a totes les seves intervencions (de fet, al seu primer discurs, al que anunciava l’Estat d’Alarma va pronunciar més vegades la paraula “Unidad” que la paraula “sanidad”). Aquest slogan va aparèixer a la portada de tots els diaris espanyols menys de 12 hores després de decretar l’estat d’alarma. De fet, la velocitat a la que es va muntar la campanya de marketing contrasta amb la lentitud amb la que van formar un consell d’experts que els ajudés a prendre decisions intel·ligents des del punt de vista científic. La campanya de màrketing va començar el dia 14 de Març. El consell d’experts, el dia 21. Una setmana després!!! I és clar, quan davant d’una epidèmia com la que estem patint, el govern prioritza el màrketing per sobre del coneixement científic, hi ha alguna cosa que no funciona.

Una altra cosa que em preocupa i em preocupa molt és que les autoritats espanyoles tracten l’epidèmia com si fos un problema militar. A les rodes de premsa hi apareixen més militars condecorats amb mil medalles que epidemiòlegs i metges amb bata blanca. Aquests militars utilitzen llenguatge bèl·lic, analogies castrenses, es dirigeixen a la ciutadania com si fossin soldats i parlen del virus com si fos un enemic a qui cal abatre a canonades. De fet, la gran contribució de sa majestat el Rei Felipe VI no ha estat ni mèdica ni financera sinó militar. En lloc de renunciar a l’herència del seu pare (cosa que va fer en mig de la crisi del coronavirus), hagués pogut acceptar aquesta herència de 65 milions, reclamar el seu pagament immediat i fer una donació als hospitals del país per a que puguin comprar material sanitari. Però no. El monarca no ha donat ni diners, ni equipament sanitari, ni ha fet cap gest per ajudar els hospitals. L’única cosa que ha fet és cedir els membres de la guàrdia real per a que se sumessin a la batalla. Com si al virus l'intimidessin els pallassos disfressats de militar!

Tot això dels soldadets condecorats i de la guàrdia real seria una anècdota graciosa sinó fos pel fet que perjudica greument la solució del problema. Per exemple, poques hores després d’anunciar l’Estat d’Alarma, una empresa de Jaén va denunciar que la Guàrdia Civil li havia requisat desenes de milers de masqueretes que anava a enviar a la Comunidad Autónoma d’Andalusia. El ministerio van confirmar la notícia de la confiscació i la va justificar amb l’argument que havien de fer inventari, però que en pocs dies anirien de nou cap Andalusia. O sigui que, per culpa d’uns buròcrates que creuen que el més important és l’inventari, les mascaretes imprescindibles per a que els metges no s’infectin mentre tracten els pacients, es retarden uns dies.

Pocs dies més tard, proveïdors xinesos que estaven a punt d’enviar milions de màsqeres cap Espanya cancel·len les comandes perquè el govern central es nega a pagar per avançat tal i com demanen els xinesos, i insisteix a pagar a 90 dies (que és com està acostumat a pagar l’autoritat espanyola). Els xinesos, que en aquests moments tenen cua de compradors per a les seves masqueretes, perden la paciència davant la tossuderia del Gobierno de España, i les venen a Alemanya. Diferentes fonts em diuen que a diferents importadors espanyols els hi han requisat material mèdic (sense pagar) i, a més, se’ls ha prohibit importar res sense l’autorització del govern espanyol. Més burocràcia, més autoritarisme. Qualsevol home o dona de negocis que ha fet tractes a la Xina sap que allà es paga per avançat i si no ho fas així, no obtens material. I punt. A ells tant els hi fot que el costum a Espanya sigui pagar a 90 dies. Espanya no és el centre del món i si els espanyols no ho volen acceptar, doncs les mascaretes que haurien d’anar a Espanya se’n van al país que pagui el dia que es compra. Així de simple. El problema és que el govern Espanyol es va prendre el problema del Coronavirus com un problema militar. Però aquest no és un problema militar. És un problema sanitari que requereix una bona gestió pública. I els militars pensen que poden obligar a la ciutadania a produir mascaretes i que poden pressionar diplomàticament als xinesos per a que acceptin les condicions de pagament que dicten ... però la realitat és que no poden obligar ningú a fer res. Per més que tu et pensis que ets el melic del món i que el teu poder diplomàtic farà que tothom obeeixi ordres, la realitat és que ets un país menor i que si tu no pagues i si tu expropies als productors de masqueretes, els teus hospitals es quedaran sense masqueteres. És una lliçó de primer d’economia que fins i tot els militars més obtusos haurien de saber.

Val a dir, que finalment, l’orgullós gobierno espanyol va baixar del ruc, va acceptar les regles del joc i va comprar als proveïdors internacionals tal i com feien la resta de països del món. Però s’havia perdut un temps vital i les mascaretes es van començar a distribuir amb 10 dies de retard. Això no va impedir a les mascotes del gobierno sortissin a tots els mitjans de comunicació amics a treure pit pel fet d’haver aconseguit, finalment, el material sanitari. Naturalment, cap d’aquests apologetes del partit no mencionaven que durant els 10 dies que havien trigat a aconseguir el material, la llista de morts havia pujat en més de 2.000 persones. I encara esperaven que tot el país els donés les gràcies!

Això em porta directament a la tercera cosa que em preocupa: la propaganda, la mentida i l’autobombo. I no només ho dic per l’exèrcit de palmers, mascotes i opinadors que surten a aplaudir el President del Gobierno cada cop que parla i també surten a massacrar a qui discrepa o gosa criticarlo. Ho dic per les mentides i exageracions que diu el mateix Sánchez. Un exemple flagrant el tenim a les mesures econòmiques que va anunciar el 17 de Març. Se’ns va dir que “se movilizarán 200.000 millones de euros para paliar la crisis del coronavirus”. Movilizarán. Quan va anunciar això, els il·lusos (confesso que jo vaig ser un d’ells) vam pensar que el govern demanaria prestats 200.000 milions d’euros al Banc Central Europeu i els usaria per a pagar els salaris de la gent que perdria inevitablement la feina, per a garantir que les empreses no farien fallida i deixarien de pagar salaris, per a eliminar els impostos durant les setmanes o mesos que estiguéssim confinats i sense possibilitat de treballar i guanyar diners, per ajudar els autònoms a pagar quotes, seguretat social o fins i tot ajudar-los a obtenir alguns ingressos. No cal dir que també esperava que es gastés un dineral en dotar els hospitals espanyols del material necessari per a que els metges i metgesses cuidessin dels nostres malalts. Jo em vaig pensar que és el que faria, perquè jo mateix havia proposat que fessin això un parell de dies abans.

Però no. Pocs minuts després de fer l’anunci grandiloqüent, Sànchez va dir que 83.000 dels 200.000 milions serien aportats pel sector privat (sense dir com). Finalment va dir que una part serien avals. És a dir, 117.000 milions d’euros públics i 83.000 milions de privats. Un cop vam llegir la lletra petita vam comprovar que dels 117.000 milions públics el Gobierno només en posaria 17.000. La resta, 100.000 milions, serien en forma avals. Això vol dir que el Gobierno no posaria diners sinó que només garantiria el deute de les empreses. És a dir, quan una empresa fes fallida per culpa de l’aturada d’activitat resultant del coronavirus, el Gobierno pagaria el deute de l’empresa al banc. Si l’empresa no feia fallida (i esperem que la majoria no ho faci), el govern no posa res. És més, si us hi fixeu més que una ajuda als treballadors, autònoms o empreses productives, aquests 100.000 milions eren una protecció per a garantir que els bancs cobrarien els deutes sí o sí. És a dir, el 85% dels 117.000 milions que “posava” el Gobierno, en realitat eren per ajudar els bancs!!! Però això no ho va dir al seu discurs. El discurs econòmic del dia 17 de març, doncs, va ser deliberadament enganyós per fer veure que s’estava fent més del que es feia en realitat i per fer veure que s’ajudava a qui no s’estava ajudant en realitat.

Una quarta cosa que em preocupa és l’estratègia centralitzadora de decisions que va adoptar Espanya des del minut zero. Al moment de decretar l’estat d’alarma, el Pedro Sánchez hagués pogut crear un centre de coordinació de les diferents institucions que fins aquell moment gestionaven la crisi, tot deixant que cada comunitat autònoma prengués les decisions que cregués més oportunes. Al cap i a la fi, els experts en salut del país són a les comunitats autònomes ja que la sanitat és una de les poques coses que gestionen les autonomies. Però no! En lloc de coordinar, Sánchez va decidir crear un comandament únic que tothom havia d’obeir. Un comandament únic que ha tractat totes les comunitats per igual sense tenir en compte ni la gravetat de l’epidèmia ni les veus dels experts locals. De fet, els experts que assessoren el govern Català han demanat repetidament que es confini tota Catalunya tal i com es van confinar Wuhan, Lombardia, Bavaria, Nova York, Califòrnia... o Igualada! A dia d'avui, les seves demandes han estat ignorades.

Com ja he dit més amunt, els experts catalans (liderats pel doctor Oriol Mitjà) també han demanat repetidament que es decretés un confinament més sever i es tanquessin durant quinze dies totes les empreses i tots els llocs de treball que no fossin de primera necessitat. Però no. L’autoritat central també va decidir que res de tot això no calia i no només no ho han fet sinó que han impedit que cap de les comunitats autònomes ho pugui fer pel seu compte. És més, el gobierno no només s’hi ha negat sinó que ha engegat unes dures campanyes mediàtiques de descrèdit i atacs personals vers les persones que ho demanaven. Els insults que el President de la Generalitat, Quim Torra, o el Dr Oriol Mitjà han rebut als mitjans de comunicació afins i per part de polítics dels partits del govern espanyol (incloses ministres) han estat una veritable vergonya.

Però, ai las, a mida que l’epidèmia s’ha anat agreujant a Espanya, el número d’experts i el número de comunitats autònomes que han demanat al president espanyol unes mesures més estrictes ha anat augmentant. Al malèvol president de Catalunya, Quim Torra, s’hi ha sumat els presidents de Múrcia, Galícia, Andalusia, València i Madrid.

Centralitzar les decisions i, sobre tot, les opinions, en uns moments de crisi és un error. Sobre tot quan es tracta d’una crisi nova sobre la qual no hi ha un llibre de receptes que es pot anar seguint. Les solucions al problema del coronavirus no se saben i s’han d’anar improvisant i descobrint. I quan un s’enfronta a problemes nous el que cal no és dirigisme sinó experimentació. Trial and Error. Cal provar coses noves. Moltes coses. Algunes funcionaran i d’altres no. Les que funcionin s’han d’adoptar i les que no, rebutjar i provar-ne d’altres. És per això que, en moments com aquests, calen dirigents que tinguin les oïdes grosses (per escoltar de veritat a tothom), la ment ampla (per entendre que potser no saps el què fas i que t’estàs equivocant) i la boca petita (que parlin el just). Malauradament ens trobem amb uns dirigents amb la boca grossa (manen, ordenen i assenyalen les veus discrepants), la ment estreta (totalment impermeables a la idea de que s’estan equivocant les oïdes tapades (incapaços d’escoltar les veus que no siguin les dels seus quadres de partit). D’aquesta manera, cada error que cometin tardarà molt a ser reconegut i corregit i el preu que pagarem tots estarà calculat en vides humanes.

El President Sánchez li agrada repetir allò de que “todos debemos remar en la misma dirección”. Crec que s’equivoca. Remar en la mateixa direcció és una bona idea si el capità sap la direcció a la que hem d’anar. Però, en ser un problema nou, el coronavirus és com un vaixell que navega en un riu desconegut. On ningú, tampoc el capità, sap què hi ha riu avall. I quan això passa, és un error que tothom remi en la direcció que diu el capità. De fet, fins i tot és un error que anem tots al mateix vaixell! Cal enviar exploradors que vagin en diferents direccions i que, quan tornin, ens diguin si riu avall hi ha el paradís o unes cascada que ens farà caure pel precipici. I si els exploradors ens diuen que ens estem apropant a una cascada, no només no hem de remar en la mateixa direcció sinó que tenim l’obligació moral de remar en direcció contrària... i d’intentar convèncer al capità de que està equivocat i ens està portant directe al precipici.

 

 


NOTA FINAL:

Malgrat aquest panorama, deixeu-me dir que soc optimista. De fet, soc MOLT optimista. No perquè pensi que el Gobierno de Espanya ens treurà del forat. Això ja fa dies que ho he descartat. Soc optimista perquè observo dos fenòmens que me’n fan ser. El primer és que centenars, potser milers de ciutadans estan disposats a fer el que calgui per a solucionar el problema: hotelers que cedeixen espais per a que puguin ser transformats en hospitals temporals, centres d’investigació que dissenyen aparells respiradors que es puguin construir amb peces que ja existeixen i no s’han d’importar, empreses que utilitzen les seves impressores 3D per a produir aquests aparells respiradors o que donen el metacrilat que tenen als seus magatzems, productores de perfums que canvien la seva producció per a fabricar únicament el necessari rentamans que s’ha exhaurit a les farmàcies, ciutadans que s’ofereixen per a cosir i fabricar mascaretes casolanes o imprimir ulleres protectores de plàstic... i així una llista inacabable d’idees i iniciatives. La llista és realment espectacular. Aquestes iniciatives no acabaran el problema del virus, però segurament aconseguiran que els nostres hospitals puguin atendre a centenars sinó milers de pacients que altrament moririen sense ajuda als passadissos dels hospitals col·lapsats.

El segon fenomen que em porta a ser optimista és que per primera vegada a la història de la humanitat, la gent més intel·ligent de tots, absolutament tots, els països del món està units per trobar la solució a un mateix  en com solucionar un mateix problema. Això mai no havia passat. Mai cap problema havia aconseguit que tots els cervells de la humanitat s’unissin per a trobar-hi una solució: ni la guerra mundial, ni el terrorisme, ni la conquesta de l’espai, ni el canvi climàtic. I tot això passa en el moment de la història que tenim més coneixements, més investigadors i més recursos. És més, tot això passa en un moment en que la informació circula a la velocitat de la llum de manera que el que es descobreix a una part el planeta, immediatament es coneix a la resta del món i quan un científic descobreix una cosa, els altres poden construir immediatament a partir d’aquell descobriment. Afortunadament, en aquests moments hi ha desenes de milers de metges i científics de tots i cadascun dels països del món, pensant en centenars de possibles solucions. Des de tests que siguin més ràpids, barats i eficients, fins a vacunes que evitin una segona i tercera onades d’infeccions, passant per tot tipus de tractaments per a les persones que ja han estat infectades. Em consta que al món s’estan fent, literalment, milers de probes i experiments. I cada dia tenim alguna bona notícia que ens ha d’encoratjar: que si una empresa coreana ha desenvolupat un test que triga 10 minuts a detectar el virus, que si un metge francès ha guarit sis malalts greus en 2 dies amb un tractament contra la malària, que si uns investigadors xinesos han descobert una proteïna que podria servir a l’hora de desenvolupar una vacuna. I la llista és cada dia més llarga... i esperançadora.

El cervell humà és la màquina més prodigiosa que hi ha a l’univers conegut. Doncs bé, al planeta terra en tenim 7.500 milions d’aquestes màquines. I en aquests moments totes estan connectades i totes estan treballant tot el dia per trobar la solució a aquest gran i inesperat problema. No tingueu cap dubte que la trobaran i la trobaran aviat.

Read 43893 times
Rate this item
(244 votes)

INTRODUCTORY NOTE

Starting January 30, 2012, I decided to put the random (economic) thoughts that I was posting on Facebook, in a blog. In this site you will be able to read all Facebook notes going back to 2008, (without my Friend’s comments, unfortunately), but we will only maintain the new thoughts. If you want to check out the old comments, they are still posted on Facebook. If you want to comment on them, you have two options (1) Become a Facebook Subscriber. Since all the posts will also appear in Facebook, you will be able to comment there. (2) Comment on Twitter, as each post will also be announced in Twitter.

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner

Search

Banner